30/05/2017

El poder de les paraules

3 min

1 . REFERÈNDUM. La paraula és poder. Aquell que és capaç d’imposar el seu llenguatge té molt de guanyat. Per això la lluita per l’hegemonia cultural és tan important. Qui aconsegueix exercir la capacitat normativa, donar nom a allò que es pot fer i a allò que no es pot fer, té el control social assegurat. De manera que la política sovint es juga en el terreny de les paraules. I quan un mot irromp en els mèdia i es converteix en lloc comú, cal fer servir tots els recursos de la cultura de la sospita: per què s’ha posat de moda? Quina és la intenció de propagar-lo? De seguida descobrim que són paraules que no aporten coneixement sinó que simplement assenyalen. El més usual en aquests moments és populisme. No explica, només exclou: és l’etiqueta amb què, des de l’hegemonia ideològica conservadora, que ha dominat a Europa des de finals dels setanta fins ara, es marca determinats grups per declarar-los no aptes per governar.

En el conflicte entre les institucions espanyoles i el sobiranisme català, la lluita per les paraules també és molt important. Bona part de la força de l’independentisme ve d’una consigna imbatible: referèndum, dret a decidir. És de mal negar el desig de votar, perquè converteix el que el nega en autoritari. Negar a la ciutadania el desig d’expressar-se és lleig, per molt que la raó legal acompanyi. No és estrany que persones que han visitat Rajoy expliquin que la seva obsessió és evitar una foto de portada del New York Times amb la policia retirant les urnes. Per bé que la llei ho empari, no és una bona imatge per a un govern. I no ho millora que, com buscarà el govern espanyol si s’arriba a la situació, siguin els Mossos els que facin la feina bruta. A l’estranger no es fila tan prim per saber la diferència entre ells i la Policia Nacional, i, de fet, en qualsevol cas l’ordre d’actuar vindrà d’allà mateix.

2 . COP D’ESTAT. Combatre la voluntat de votar és difícil. I la prova és que el govern espanyol no havia trobat fins ara una consigna per contrarestar-la i s’havia limitat a repetir, una i mil vegades, que la llei no ho permet. Així el PP porta cinc anys sense donar resposta política al que passa a Catalunya, amb plena insatisfacció general. Segons un sondeig recent de Metroscopia, un 95 per cent del catalans i un 77 per cent dels espanyols creuen que Rajoy ha gestionat malament aquest conflicte. Ben segur que les raons d’uns i altres són diferents -i contradictòries-: uns el deuen acusar de no haver utilitzat la via repressiva des del primer moment; d’altres, de no negociar el referèndum, i d’altres, de no fer propostes alternatives. Però el fet és que, cinc anys després, cinc anys d’inhibició, Mariano Rajoy ha de reconèixer el seu fracàs.

Ni el sobiranisme s’ha desinflat sol com esperava el president ni ell ha sigut capaç de donar sortida política a una situació enverinada. I ha decidit apujar el to. Com ho ha fet? Intentant imposar l’expressió cop d’estat per descriure les intencions del sobiranisme com a trampolí cap a una escalada en les amenaces. A partir de la filtració dels esborranys d’una hipotètica llei de transició, realment lamentables en algunes de les seves formulacions però que de moment no han estat en cap sentit incorporats al procés, Rajoy creu haver trobat la manera de demonitzar l’independentisme, amb una etiqueta terrible. Que el procés sobiranista sigui l’únic moviment subversiu -en el sentit de ruptura amb el sistema polític vigent- que hi ha en aquest país no dona dret a parlar de cop d’estat, és a dir, de via violenta a la subversió. Però les paraules sempre són premonitòries de l’acció. No és fàcil, per desproporcionada, que l’expressió qualli com a consigna, malgrat que pot generar reactivitat a Espanya i por a Catalunya. Però definir el projecte independentista com a cop d’estat dona dret a imaginar que es pensa en una resposta a l’altura de l’amenaça. Fins on està disposat a arribar el govern espanyol. De la manera com s’impedeixi el referèndum en dependrà la continuació de tot plegat.

stats