Temps de restauració conservadora
1. Regressió. El gran avantatge de Casado és la transparència. Es retrata cada vegada que parla. I ningú podrà al·legar ignorància sobre l’impuls ideològic que està donant al seu partit. Quan amb una frase blanqueja Vox i amb una altra anuncia que farà tot el que pugui per evitar que el govern modifiqui la reforma laboral del PP; quan afirma en un mateix discurs que tot el que Vox diu està dins de la Constitució i que el PSOE de Sánchez representa l’esquerra radical, no deixa marge a la confusió. Casado –per convicció o per cinisme, que poc importa– és un representant genuí de la nova dreta reaccionària que ha anat creixent a Europa a mesura que la crisi de representació de la democràcia s’anava aguditzant. Quin és l’objectiu? Construir un relat de restauració moral, identitària i nacional per enquadrar la població, desviant l’atenció de la realitat econòmica i social. Un retorn a la pàtria i a la religió com a promeses de salvació, que generi resignació i faci passadora la crua realitat de l’economia de barra lliure de les desregulacions massives, de l’explotació laboral, del regne descontrolat dels mercats globals, del negacionisme ecològic, de la imposició regressiva.
La revolució anomenada neoliberal va pretendre separar individu i societat, debilitant els vincles comunitaris i associatius de les persones, i ha portat al naufragi i al desconcert amplis sectors de la societat. La proposta de la nova dreta és el retorn als vells valors transcendentals, al discurs del bé i del mal, a la construcció dels enemics per justificar qualsevol abús de poder. I ja tenim els caps de turc constituïts: la immigració, la traïció a la pàtria, la diversitat cultural, el feminisme, el moviment LGTBI, el cosmopolitisme. Aquesta evolució ve de lluny. I, de fet, Rajoy va arribar al govern amb un programa de restauració conservadora, encarregat a José Ignacio Wert en el camp educatiu i Alberto Ruiz Gallardón en el jurídic, que es va estavellar quan va fracassar en l’intent de reformar la llei de l’avortament. Rajoy, poc amant de les complicacions, veient la reacció contrària inclús d’una part del seu electorat, va passar pàgina i els dos ariets van sortir del govern. L’economia i Catalunya ja donaven prou maldecaps.
És evident que el sentit és necessari per a la vida, però és alarmant que haguem d'estar altra vegada lluitant perquè aquest sentit es construeixi sobre valors de llibertat i justícia i no sobre la submissió a mites superiors i suposadament inqüestionables. Però més que el soroll insuportable que està generant aquest nou discurs d’exclusió, muntat sobre el poder de les xarxes, em sorprenen els silencis dels sectors liberals de la dreta. On són? Estan disposats a claudicar davant d’aquesta cultura de la ignomínia? No hi ha ningú per defensar la gran tradició liberal democràtica?
2. Modernitat. Respectar les persones com a fins en si mateixes, mai com a mitjans. Aquest és el principi moral kantià que fonamenta l’ideal modern. I és la base de qualsevol idea d’emancipació: que cadascú sigui capaç de pensar i decidir per si mateix. La cultura fòbica de la nova dreta és incompatible amb aquest ideal. El benestar de l’utilitarisme –és bo allò que afavoreix la majoria– i els drets individuals que garanteixen la llibertat, sense altre límit que la dels altres, eren els fonaments de les societats democràtiques modernes. Sempre amb la convicció –expressada per John Rawls– que la manera com són les coses no determina com haurien de ser. L’ofensiva de la nova dreta apunta directament contra aquesta visió del món. Als liberals i progressistes els toca reaccionar, abans que sigui tard. I defensar els drets i les llibertats que estan en el punt de mira de la reacció. L’autoritarisme aguaita.
