Jugar
“Avui l’independentisme no és prou poderós, encara, per convertir Catalunya en una república independent”. Ho diu el document que ha d’aprovar la conferència nacional d’Esquerra, que se centra a ampliar aliances. Aquest és el guió sobre el qual ja fa tres mesos que s’hauria d’haver format govern. Però Puigdemont i els seus segueixen jugant a fer política en comptes de fer-ne. El temps passa i la gesticulació comença a generar indiferència. El que és desconcertant és que Esquerra encara se senti obligada a seguir-li el joc i que, tot i el document citat, divendres votés l’últim brindis al sol: la investidura telemàtica del president.
La diferència entre jugar a fer política i fer-ne és la distància entre la negació i el reconeixement de la realitat. I es pot criticar Esquerra per no haver volgut veure a l’octubre el que veuen ara: que les forces no donaven per tant. I ens hauríem estalviat la gran ensopegada. Però ara tenen raó. Fer política és assumir la derrota del 27-O. Aquell fracàs era evitable, com és evitable entrar ara en una espiral de degradació. Per això cal parar de jugar a implantar una República en nom d’una legitimitat que no es té -ja es va demostrar que no es disposava dels recursos i la força per fer-la efectiva- i reprendre el camí del realment possible: acumular capital polític, recosir fractures, treballar per fer madurar una situació que està molt verda encara.
La por al que diran les minories més sorolloses segueix servint de coartada per a les fabulacions. Diu Puigdemont que li queden molts anys d’exili o presó. No li alleujarà la situació la fugida endavant. Utilitzant el nucli d’acòlits com a força de bloqueig per tenir captiu l’independentisme només aconsegueix deteriorar la imatge de la resta del bloc sobiranista, incapaç de forçar-lo a fer efectiu el que la majoria diu que és urgent. Recuperar la política institucional és l’única via que pot permetre, a mitjà termini, aplicar el programa que planteja Esquerra i modificar la situació judicial de presos i exiliats. Mentre es mantingui verbalment viva l’aposta unilateral, les institucions espanyoles tenen coartada per no cedir ni un mil·límetre.
