L’esclat
El pànic que el creixement de Podem a les enquestes va provocar a finals de l’any passat a les elits empresarials madrilenyes fou impropi de persones a les quals se suposa intel·ligència, pragmatisme i bona informació. Semblava com si el neocapitalisme espanyol, format sota les faldilles de l’Estat, estigués en perill per les esbufegades dialèctiques d’un grup de professors d’universitat que, enfilats a l’onada dels moviments socials, havien tingut la gosadia de desafiar el bipartidisme i dir que guanyarien. En les democràcies liberals vigents, el poder és cosa de pocs. L’espai propi dels moviments socials és el carrer. I amb les enquestes va arribar el pànic.
L’ordre va ser immediata: s’ha d’acabar amb ells. I molts mitjans de comunicació s’hi van apuntar. Juan Carlos Monedero es va convertir en la baula feble de la cadena pels seus cobraments de governs llatinoamericans. Se’l va atacar amb duresa i va reaccionar fatal. La seva sortida de la direcció estava cantada. El conflicte d’egos és propi de les millors famílies. I Monedero ha fet la rabieta: “A vegades ens assemblem als que voldríem substituir”, ha dit per donar raons nobles a la seva sortida. Ara tots els que van anar contra Monedero l’utilitzen com a arma: Monedero dóna un cop mortal a Podem, diuen. Els tenen moltes ganes.
Tanmateix, ja feia algunes setmanes que Podem havia entrat en dificultats. Estem en un moment d’esgotament d’un règim en què els vells partits encara conserven capacitat de resistència i els nous estan en una fase molt temptativa. Temps d’irrupcions i caigudes, d’eufòries i frustracions. Podem ha volgut passar del no-res a ocupar-ho tot. I, després de la sorpresa inicial, s’han multiplicat els dubtes. La imatge que donen i la percepció que en tenen els ciutadans és d’esquerres, però ells diuen que són el poble. Per no espantar, han descolorit el discurs de tal manera que corren el risc de decebre els seus sense seduir els altres. Amb Monedero o sense, Podem necessita saber què vol ser quan sigui gran. I ho ha de decidir aviat si no vol quedar com un esclat que va fer trontollar el bipartidisme però no va arribar enlloc.
