Mals temps per a la democràcia
1 . CONSUM POLÍTIC. Si com diu Paolo Flores d'Arcais l'essència de la democràcia és el principi "un cap, un vot", la qualitat de la democràcia depèn del fet que es donin les condicions més adequades perquè el ciutadà pugui votar amb plena autonomia individual. En els últims anys s'ha banalitzat molt la idea de democràcia. A qualsevol règim -sorgit d'un col·lapse, d'una revolta o d'una guerra- que organitzi un simulacre d'eleccions ja se'l considera democràtic. Paral·lelament, José María Maravall diu que "a la Unió Europea amb prou feines s'ha prestat atenció a la democràcia". La conseqüència és triple: tolerància amb països de la Unió que no compleixen les exigències de qualitat democràtica bàsica; retrocés en el sistema d'equilibris de poder i de contrapesos; i ingerència de la Comissió Europea sense cap respecte per les institucions nacionals.
La democràcia requereix: un marc d'igualtat política, una educació dels ciutadans perquè tinguin sentit crític, unes barreres legals que facin impossible la compra del vot i dels elegits, una laïcitat que allunyi les imposicions religioses, un bon funcionament del sistema de contrapoders i una pràctica política de respecte a la ciutadania, és a dir, a la seva autonomia. El desplaçament de l'eix de la democràcia cap a unes formes de comunicació filles del màrqueting comercial ha pervertit el sistema democràtic. "¿Està lliure de conseqüències que els ciutadans siguin tractats com a consumidors als quals s'apliquen els procediments sorgits de la publicitat mercantil?", es pregunta el sociòleg Alain Garrigou. La penetració del mercat en tots els àmbits socials té efectes depredadors. La política esdevé un àmbit comercial més. El ciutadà reduït a consumidor polític perd la seva condició. Els governants, portadors de missatges efímers i cínics, abandonen els projectes polítics i perden autoritat i poder. En tenim dos exemples patents: el diner no flueix cap al sistema econòmic, ¿què fan els governs per portar-l'hi, per garantir el finançament d'empreses i famílies? Els desnonaments generen marginalitat i alarma social, ¿per què no els impedeixen? La democràcia se'ns està escapant de les mans per anorreament dels ciutadans i per claudicació dels polítics.
2 . BAJANADES. Els dirigents del PP semblen haver entrat en una competició per fer-se un lloc a L'antologia universal de la bajanada . El rebot creixent dels ciutadans amb les seves polítiques afavoreix les ocurrències. El president del govern no va comptar fins a mil abans de dir que se sent "molt satisfet dels resultats de la reforma laboral", precisament quan s'acaba de batre, gràcies a ella, el rècord d'atur. També l'avortament provoca espaterrants respostes imaginatives. La vicepresidenta Saénz de Santamaría va estar sembrada comparant el dret a l'avortament amb el dret a decidir, per dir que aquest era de tots els espanyols i l'altre no. Tanmateix, allà on el PP excel·leix en el culte al disbarat és en matèria lingüística. Que el català de l'Aragó s'hagi convertit en una llengua homònima d'una que parlen tres-cents mil xinesos és entranyable. Realment, qualsevol invent és possible quan no es vol reconèixer el nom de les coses, és a dir, quan s'obvia el principi de realitat. Aquest cas resulta còmic perquè el nom escollit està a l'altura del despropòsit, però no és diferent de l'obsessió que porta a refusar per al valencià la condició de català. Ja sabem que no hi ha font més gran de ressentiment que la psicologia de les petites diferències. Però negar la unitat de la llengua catalana, contra el que la filologia ha establert, és una manera provinciana de construir barreres artificials pròpia de polítiques acomplexades.
