Apunts al natural

Matar un professor

A aquest horror s'hi arriba quan es pretén que tots els valors són iguals. I no és veritat

Manifestació a París en homenatge a Samuel Paty, professor d'història assassinat / Kiran Ridley / Getty Images
Escolta aquí l'article en àudio

1. Horror. “El problema no són els estudiants, són els pares”, em diu el meu fill, que és professor en un institut de Lió. I, efectivament, fou el pare d’una alumna de tretze anys qui, amb l’ajuda del predicador radical Abdelhakim Sefrioui, va muntar a les xarxes la campanya de denigració del professor Samuel Paty, que onze dies després, el 16 d’aquest mes, va ser degollat per Abdoulakh Anzorov, de 18 anys, que vivia a 80 quilòmetres del Col·legi du Bois-D’Aulne. I com és ja costum en les policies, l’assassí no fou detingut sinó assassinat.

Intoleràncies

Una altra professora, Wahid El Mansour, musulmana, dona i magribina, que va arribar a França el juny del 1989 en reagrupament familiar, ha escrit, en homenatge a Paty, que va ser a l’escola on va aprendre com veure l’altre i reconèixer "el seu dret a existir”, perquè és “l’únic lloc de transmissió de la llibertat”. I així avui se sent perfectament francesa. Cal afegir, a més, que Paty explicava un laïcisme universal, no estrictament republicà. Ell mostrava les caricatures, els estudiants eren lliures de mirar-les o no.

Un professor degollat per mostrar dues caricatures de Mahoma tot explicant la llibertat d’expressió. És a dir, com escriu El Mansour, per exercir una funció capital de l’escola: “Permetre als estudiants qüestionar les seves representacions”, ”Transmetre el saber i els instruments metodològics que la societat posa a la seva disposició per transcendir els dogmes i construir els ciutadans de demà”. No hi ha espai per a l’ambigüitat davant d’un fet d’aquesta naturalesa. Cal fer-se preguntes: per què pot arribar a passar això? Però sense por a parlar malament del mal i sense buscar justificacions per allò que és inacceptable des de qualsevol punt de vista. Parlar del mal vol dir també entendre per què passen determinades coses, però no diluir-ne la gravetat.

El que no es pot acceptar és fer concessions, sacrificar llibertats o renunciar al principi de laïcitat, que és la base de la democràcia

Hi ha qüestions que no es poden eludir. ¿Com la indignació d’un pare pot acabar amb un disbarat d’aquesta magnitud? És una pregunta que interpel·la el fanatisme religiós, els que alimenten el seu deliri, però també aquest desbocat instrument que són les xarxes socials, factor permanent de relativització dels valors compartits. I, per descomptat, les condicions en què creixen i es despleguen aquests fanatismes, a les quals no és aliena la deixadesa institucional que genera espais en fora de joc. Però el que és característic d’aquesta violència anomenada terrorista és que són actes que tenen uns actors que maten i moren, és a dir, que comencen i acaben en ells mateixos. S’esgoten amb l’estupor i amb l’horror que generen.

2. Límits. Un cop més ens trobem davant de la vulnerabilitat de la nostra condició. I enmig de la sensació de fatalisme pel drama viscut pot haver-hi veus que apel·lin a la contenció i fins i tot a una certa comprensió i respecte. El primer principi del pensament racional és preguntar-se sempre pel perquè de les coses. Però explicar-les no vol dir integrar-les o justificar-les, senzillament hauria de servir per combatre-les.

El que no es pot acceptar és fer concessions, sacrificar llibertats o renunciar al principi de laïcitat, que és la base de la democràcia perquè permet igual blasfemar que defensar el Déu de cadascú. Com es pregunta Jean-Marie Guéhenno, què hem de fer? ¿Apaivagar la societat procurant no ofendre a ningú, o aprenent a tolerar les ofenses? Emprendre el primer camí seria la claudicació, la fractura de la societat en grups tancats, cadascun en les seves obsessions particulars, sense espai per a la crítica i, per tant, per a la demolició dels prejudicis, en els quals la llibertat s’enterra en nom de la diferència i cadascú es parapeta en el seu castell. A aquest horror s'hi arriba quan es pretén que tots els valors són iguals. I no és veritat, n’hi ha que respecten els altres i n’hi ha que amb prou feines respecten els seus. I precisament la societat laica és l’espai perquè cadascú quedi en evidència. Sense que ningú hagi de callar, però sabent perfectament que no tot és possible: hi ha uns límits que els marca la llibertat de l’altre.

#JeSuisProf, #JeSuisSamuel