Mirades tèrboles
1 . LA DESMORALITZACIÓ. Menys pernoctacions fora, més sortides d'un dia, més permanència a la ciutat: la Setmana Santa ha confirmat que les classes mitjanes segueixen reduint despesa, abaixant el nivell dels seus hàbits d'oci. Un senyal significatiu d'una societat en què s'estén la desmoralització. Els afectats per les injustícies més flagrants s'indignen, però els que veuen com, dia rere dia, van baixant esglaons de benestar busquen caps de turc, sovint en els més febles. El panorama polític i social es va enterbolint. La crisi de Xipre adquirirà amb el temps el caràcter d'icona de la decadència europea. Amb enormes efectes desmoralitzadors, perquè Europa pesa enormement sobre tots nosaltres.
Els catalans hem vist sempre Europa com la terra promesa que permetria descomprimir, primer, i desllorigar, després, la relació amb Espanya. La gestió de la crisi ja havia destenyit la il·lusió europea. Però el cas de Xipre senzillament ha fet prendre consciència que l'Europa oficial és avui una enorme muntanya d'incompetència i d'insolència. Què es pot esperar d'unes estructures polítiques que converteixen en desastre continental un problema de deu mil milions d'euros? Quan la crisi econòmica s'ha convertit en crisi social, tots els dèficits d'Europa han quedat en evidència. Des del Tractat de Lisboa, Europa es va atrapar a si mateixa en unes regles del joc, fruit del neoliberalisme rampant de l'època, que fan que els responsables polítics cada vegada tinguin més la imatge de don Ningú. I de Ningú no se n'espera res. La desmoralització s'estén perquè s'ha tancat l'horitzó. On anem? Cada dia a pitjor. Amb Europa ofegada en la seva incapacitat de reacció, amb uns polítics nacionals sense autonomia ni resposta, només queda l'anomia o el conflicte. Els que governen volen societats meselles i per això lloen la resignació de la gent i la falta de conflictivitat social. N'estan segurs? Quan una iniciativa legislativa popular reuneix un milió i mig de signatures, es pot dir que la societat no es mobilitza? Alguns confonen conflicte social amb batalla campal. I corren el risc que quan s'adonin que les societats s'expressen d'una altra manera, els ciutadans ja hagin decidit passar definitivament d'ells. La desmoralització és gran, i la propaganda, l'autocomplaença i la insensibilitat de determinades polítiques són com aigua bruta que mulla els ciutadans.
2 . APOLOGIA. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha dit que l'avortament és un Holocaust silenciós. Aquest bisbe hauria de ser investigat judicialment per apologia del genocidi, perquè és un discurs que minimitza manifestament la crueltat del nazisme, que fou una maquinària de mort organitzada de manera industrial per a l'extermini de jueus i gitanos. Em vol dir el senyor bisbe, honestament, què tenen a veure aquestes matances sistemàtiques d'estat amb l'avortament? Hi ha comparacions que són un crim en elles mateixes.
3 . TECNOLOGIA DE L'ESTUPIDESA. Llegeixo que s'estan experimentant unes ulleres intel·ligents que poden fer desaparèixer de la nostra vista les coses que ens resultin desagradables. Per exemple, les persones sense sostre que tenen la impertinència d'exposar-se a la nostra mirada i posar-nos davant la crua realitat. Altra vegada la utopia de la invisibilitat, de l'asèpsia d'un món a mida de la incapacitat d'empatia d'unes persones que no volen saber res dels altres. De fet, té molt a veure amb la cultura dels murs que separen països i fragmenten ciutats. La tecnologia al servei de l'estupidesa. On es nega l'altre no hi ha societat ni ciutat, només hi ha ignorància, desdeny, violència i odi.
