02/06/2015

Notícia de Cuba

3 min
Als carrers de l’Havana s’hi palpa una creixent estratificació social.

1. “PARA DÓNDE VAMOS”. Al Pavelló d’Exposicions de l’Havana, al barri de Miramar, hi ha una de les millors mostres de la Biennal. Al mig de la sala, un artista ha col·locat una gran fletxa que belluga en totes direccions, i amb unes lletres fetes amb fotografies de multituds hi ha escrit “Para dónde vamos”. Aquesta és la sensació que impera avui a Cuba, els canvis són difícilment reversibles però es pot acabar en qualsevol direcció. L’obertura als negocis privats -“por cuenta propia”, com diu l’eufemisme-, les facilitats per entrar i sortir del país i els acords Obama-Castro obren un procés que seria estrany que es frenés, però que no se sap cap on va. Hi ha la convicció molt estesa que el grup que controla el poder opera al dia a dia, sense un full de ruta definit; i hi ha consciència que poden sortir obstacles en qualsevol moment. Els que tenen la legitimitat de la Revolució estan al final de les seves vides, i hi ha dubtes sobre la capacitat de les noves generacions del règim, més tecnocràtiques, per liderar una transició. I tot això enmig de molta hipocresia. La retòrica del règim segueix sonant, cada cop més destenyida. I a Washington continuen aferrats al bloqueig, quan cada dia arriben a Cuba desenes de vols xàrter des de diverses ciutats dels Estats Units.

En el marc de la Biennal, un artista, René Francisco, va disfressar d’Obama una persona que se li assembla. I la va passejar, entre el somni i la realitat, per l’Havana Vella, prenent copes i parlant amb la gent. Fotos, rialles. Quan ve Obama? Aquesta és la pregunta de moda. Fins i tot hi ha qui té una hipòtesi feta: vindrà en el període final de la seva presidència, quan ja hagi estat elegit el seu successor. Si l’encaixada d’un president dels Estats Units amb un Castro va ser un èxit per a Raúl, l’arribada d’Obama seria el final simbòlic del castrisme, diuen alguns. Però, ¿què passarà?, es pregunta molta gent.

La por a les paraules caracteritza els règims autoritaris. Com deia, l’expressió de moda és negoci “por cuenta propia”, que no vol dir res més que negoci privat. Proliferen en el sector de la restauració ( los paladares ), en els pisos i habitacions de lloguer per a turistes i, una mica, en el sector serveis. Però tot sumat és encara un percentatge molt petit de l’economia cubana. Als establiments privats és impossible pagar amb targeta de crèdit. Les maquinetes de cobrar tenen uns costos impossibles, misteris del sistema. Es palpa al carrer una creixent estratificació social i ja no és tabú parlar de cubans rics. La Biennal ha confirmat els temps nous: els americans -que ja són 600.000 dels tres milions de turistes que té Cuba- s’hi han bolcat. L’art cubà està de moda. I alguns artistes -que sovint reparteixen el seu temps entre l’estranger i l’illa- han après de seguida la transformació de l’artista romàntic en cap d’oficina de producció gairebé industrial. Galeristes i col·leccionistes van a la caça de talents. Es pensen que aquí hi trobaran el nou Basquiat, diu amb ironia un dirigent cultural.

2. ASFÍXIA. Violència i climes opressius són temes recurrents dels artistes cubans. A l’ambaixada espanyola hi ha una exposició impressionant de dones artistes: Estrictamente personal. Violència de gènere i climes asfixiants. Grethel Rasua fa una fel·lació a un cactus. És impossible dir més amb menys. Mabel Poblet tracta l’heroisme de la debilitat a Estado de sauna, Sandra Ceballos proposa un combat contra el que pesa i domina. I Susana Delahante demana perdó i perdona. Al Pavelló d’Exposicions, Kacho ens mostra una balsa a la deriva en mans d’un tauró i Fabelo, Chicharrón en el muro, pinta un porc amb cara d’home estrellat a la costa. Detrás del muro és el títol d’una sèrie d’instal·lacions al llarg del Malecón, que cap al tard reben la visita de milers de cubans, fins al punt que dissabte i diumenge s’ha hagut de tancar la circulació. La Biennal és un poderós testimoni d’un canvi no se sap cap on.

stats