01/02/2020

Parlar del present

2 min

Que Déu ens agafi confessats per aguantar la campanya electoral que acaba de començar. La situació és endimoniada: ERC i la barreja de partits, grups, grupets i personalitats que formen JxCat, que acaben de partir peres, s’enfronten a unes eleccions en les quals es disputen l’hegemonia de l’espai sobiranista (són adversaris principals) però saben que, guanyi qui guanyi, amb tota probabilitat hauran de governar junts. No sembla que es donin les condicions per a un tripartit d’esquerres.

La crisi d’aquests dies havia donat carta de naturalesa al que era evident: que la unitat del sobiranisme és una ficció i que el programa de màxims està fora d’abast avui (per això se’n va Torra, que sembla que era l’únic que encara hi creia). ¿Ens hem de resignar a una campanya que estarà presidida per les constants apel·lacions a la unitat com a bé absolut i que serà una competició per qui es més contundent en la promesa de la independència ja? En un clima de confusió en què tots diuen el que volen però ningú explica com s’hi arriba i en què la ciutadania comença a estar cansada de l’estratègia de cops d’efecte que s’esgoten en si mateixos (pròxima fita, Puigdemont a Perpinyà), seria d’agrair que algú, sense por al què diran, parlés del present. Seguir amb les fabulacions sense concreció pot servir per conservar els fidels però no per ampliar l’espai del sobiranisme.

Una taula de negociació pot donar molt o poc segons la capacitat de fer política de cada part. Enmig del soroll d’una campanya electoral, què se’n pot esperar? Em sembla de sentit comú entendre que serà el nou Govern a qui li tocarà entomar aquesta oportunitat. I serà llavors, amb l’autoritat renovada a les urnes, que estarà en condicions de buscar una estratègia que pugui donar rendiments concrets. Perquè en la mesura que no hi ha cap escenari que faci possible l’autodeterminació a curt termini (“No hi ha una majoria independentista preparada per a la desobediència”, acaba de dir Roger Torrent), és hora de començar a pensar els objectius immediats a assolir. Governar no és mantenir l’agitació permanent per un objectiu ara mateix inassolible, perquè el resultat és la paràlisi de govern i, a la llarga, la frustració i el desencís.

stats