RAONS

Parlar per parlar

Les iniciatives de Pedro Sánchez tenen títol i aparença però no contingut. Podem creure que la seva estratègia és posar iniciatives en marxa confiant que la mateixa dinàmica de les coses desbrossarà el camí, però per a això es necessiten idees, dedicació i confiança.

Ho hem vist a la taula de diàleg amb Catalunya. Asseure’s a parlar amb l’independentisme en comptes d’enviar-lo als jutjats en principi és positiu, sempre que la disposició sigui clara i l’altra part hi ajudi. Però pel simple fet de trobar-se no es faran miracles. Cal crear les condicions i facilitar les coses, perquè els interlocutors baixin del núvol del programa de màxims. Això vol dir una certa capacitat de generar complicitats en l’aparell de l’Estat, és a dir, que totes les institucions entenguin que hi ha un camí a seguir. I si no el segueixen, fer el que estigui a l’abast de l’executiu (l’amnistia), que és l’única cosa que podria fer possible un cert retrobament. Però Sánchez vol l’impossible: solucions a mínim cost.

És semblant el que passa amb la conferència de presidents autonòmics. Ara Sánchez les vol fer mensuals. Podria estar bé si realment tingués un objectiu: reequilibrar el sistema constitucional. Recordo que l’estiu del 2008 el president Zapatero em va dir que el règim espanyol “és molt descentralitzat en la despesa, i molt centralitzat en la presa de decisions”. Per dir-ho ràpid, les autonomies paguen i el govern central decideix. Doncs, endavant. Afrontar aquest desajust tindria tot el sentit, dins d’un pla urgent de renovació d’un règim amb signes d’aluminosi. Però una vegada més Sánchez organitza un esdeveniment pensant en la imatge més que en els continguts.

Torra s’ha donat de baixa de la primera reunió. Urkullu, que sap perfectament que la gent no vol només hipotètiques promeses sinó resultats concrets, ja s’ha fet pagar la presència, i l’ha deixat sol. Dissimular la pròpia impotència sota exigències prèvies que ara mateix estan fora de l’abast és una lleugeresa simètrica a la política publicitària de Sánchez. I condemna a la paràlisi un país que, invitat a saltar més enllà de les seves forces, va perdent esma. Menys comunicació i més política.