Els països que no tenen capacitat d'intimidació pel diner o per la força han de basar la seva política internacional en el soft power : persuasió, cultura i cooperació. I és en aquests termes que Catalunya ha de pensar la seva presència el món. La crisi ha servit de coartada per a una retallada massiva en cooperació. L'argument és que ara tots els recursos han d'estar destinats als de casa, com agrada dir als populistes. Enmig d'una abrandada defensa de la cooperació, a un alt càrrec de la Moncloa se li va escapar aquesta frase: "Un no fa caritat amb el diner del contribuent". Aquí està el problema: entendre, a l'estil de la cultura del Domund, la cooperació com a caritat, com un gest gratuït que només beneficia l'altra part. En conseqüència, quan van mal dades la caritat ben entesa comença per un mateix.
La vertadera cooperació, com diu la mateixa paraula, és una experiència compartida, no una graciosa concessió. Pot tenir raons estrictament ètiques (són les que mouen les desenes de milers de donants del nostre país), però és portadora de resultats benèfics per a tots. Anar a investigar i treballar per eradicar les malalties globals és també una manera de protegir-nos a nosaltres de la seva arribada a aquí; contribuir al desenvolupament d'una regió africana pobra ajuda a regular els fluxos migratoris; millorar les condicions educatives dels infants d'una regió deprimida contribueix al seu desenvolupament. És més, per als que només consideren legítim el que es tradueix positivament en el compte de resultats, la cooperació pot obrir camins a la inversió i a les empreses.
La societat catalana destina molts diners a l'ajuda humanitària. Les institucions retallen però els ciutadans no claudiquen. Els ciutadans d'Espanya han estat els quarts donants, només per darrere dels Estats Units, Alemanya i el Japó, en l'assistència internacional pel recent tifó de les Filipines. Hi ha complicitat social per la cooperació. Una política internacional catalana l'ha de tenir com a prioritat. Dóna presència, crea relació i genera complicitat i confiança. No parlo de caritat, parlo de política.
