Sabem que per a molts polítics la propaganda (dissimulada com a comunicació) és més important que l'acció. Sovint no decideixen en funció del que s'ha de fer sinó del que volen que es pensi que fan. De tant en tant, n'hi ha algun que fa el que realment creu convenient, assumint-ne els riscos -per exemple, el de decebre els seus-, per superar situacions especialment delicades. I en general són aquests polítics els que després són recordats.

El PP està nerviós perquè hi ha un sector del partit incòmode amb el País Basc. En lloc de celebrar la derrota del terrorisme veuen, contra tota evidència, ETA guanyant terreny en tots els fronts. L'anul·lació de la doctrina Parot ha generat molta irritació. Tota la política del PP al País Basc la condiciona aquest sector. Hi ha pressa a complaure'ls. S'organitza una operació policial contra ETA per compensar un acte públic dels expresos i el servei de comunicació del ministeri, pressionat per la urgència de propaganda, l'anuncia abans que la policia actuï. El cap de comunicació plega. Algú s'ha de sacrificar a major glòria dels que manen. Però no és el veritable responsable.

Durant la Transició s'havia acceptat el pacte no escrit de treure la lluita antiterrorista de la picabaralla política. Va ser Mariano Rajoy, quan va assumir el lideratge del PP, qui va trencar definitivament el tabú. La lluita antiterrorista va ser una arma permanent de la propaganda de Rajoy per erosionar Zapatero. El president socialista va negociar una treva, com havien fet Felipe González i José María Aznar. Rajoy el va acusar gairebé de complicitat amb el terrorisme. Un cop en el govern, la política antiterrorista -quan ja s'ha acabat el terrorisme- segueix sent un instrument de propaganda. El cap de comunicació d'Interior, coneixedor dels desitjos dels que manen, va pecar d'excés de zel. Un error conseqüència de la pressió d'una estratègia que Rajoy va començar a utilitzar fa molt i que Fernández Díaz executa ara. Fer de la política antiterrorista un instrument de propaganda partidista és una vergonya. El ministeri ha fet el ridícul. Què espera el ministre a dimitir?