07/11/2012

Qüestions de dignitat

3 min
En diuen polítiques d'austeritat: la socialització del deute privat.

1 . DESNONAMENTS. El moviment del 15-M va posar a l'agenda pública la qüestió del desnonament dels que no poden pagar les hipoteques. Les seves accions en defensa de les persones afectades han servit per trencar la invisibilitat, que és un càstig suplementari que pateixen els perdedors. Però ha calgut que hi hagués algun mort perquè els governants acceptessin parlar del problema. El PSOE, que no va fer res quan governava, havia plantejat, des de l'oposició, algunes modificacions legals. I ara el PP li diu de parlar-ne. La situació és moralment escandalosa. Com deia un jutge de Madrid, "l'assassinat prescriu als vint anys i, tanmateix, te'n pots anar a la tomba amb un deute". Sé la resposta: el capitalisme és així. És una confirmació en la desolació. El PP ara gesticula, però no vol canviar la llei, perquè els bancs volen tenir-la de part seva. Es remeten al codi de bones pràctiques que no canvia res substancial, tot queda a la voluntat del més fort, que continua tenint la paella pel mànec. Per fer una legalitat més equitativa en matèria d'hipoteques i desnonaments -en què el risc no sigui només per al que rep sinó també per al que deixa- només hi ha dues opcions: que els bancs entenguin que els temps han canviat i que ells també han d'aportar alguna cosa perquè la societat no es trenqui, un canvi d'actitud del qual no hi ha cap indici racional; o que els que governin siguin conscients de la força que tenen -el Butlletí Oficial de l'Estat - i actuïn en conseqüència. Però qui governa avui a Espanya, com a Catalunya, és la dreta, i només cal recordar les velles paraules del savi economista Robert Solow: el programa de la dreta ha estat sempre "la distribució de la riquesa en benefici dels més rics i del poder en benefici dels més poderosos". Avui en diuen polítiques d'austeritat: la socialització del deute privat o, si ho voleu més clar, finançar entre tots les pèrdues d'uns bancs irresponsables.

2 . DENSITATS. El filòsof israelià Avishai Margalit distingeix entre les relacions denses, les que mantenim amb les persones dels successius cercles que configuren el nostre entorn, des del familiar fins al social i cultural; i les relacions lleugeres amb les persones que ens són alienes. Malgrat les formes d'interrelació que genera la globalització, Margalit constata una tendència a considerar que l'únic que compta són les relacions molt denses. En unes societats que afronten l'aprenentatge de la convivència de gent diferent, la recepta de Margalit és aquesta: "Les relacions denses de naturalesa claustrofòbica haurien de ser més lleugeres; les lleugeres haurien ser més denses". Probablement és el camí de l'Europa possible: més efectivament supranacional, sense ser encara postnacional. Però també el d'una Catalunya realment inclusiva.

3 . DIGNITAT. La llibertat com a fidelitat a un mateix. "Mai no he cregut que la llibertat de l'home consistís a fer el que vol, sinó precisament a no fer mai el que no vol". Ho escrivia Jean-Jacques Rousseau a Els somieigs del passejant solitari . És la dignitat del ciutadà enfront de qualsevol abús de poder.

4 . LAÏCITAT. La pregunta que els meus amics de Madrid no em contesten mai: per què vosaltres podeu estar a favor que Espanya tingui un estat sense ser nacionalistes i en canvi els catalans si estem a favor de tenir un estat propi es dóna per suposat que som nacionalistes? La resposta és molt senzilla: perquè ells ja tenen estat i nosaltres no. I negar el caràcter laic de la independència és una manera de posar-la sota sospita d'exclusió.

stats