Sortida, veu, discriminació

1 . ATENCIÓ. Dilluns vaig sentir el professor Salvador Almenar glossar l’obra d’Albert Hirschman. És un economista que ens agrada als que som de lletres, perquè parla com nosaltres. La sortida, la veu i la lleialtat com a maneres d’afrontar un conflicte: abandonar, anar-se’n, és una resposta convencional, però poc detallada; la veu, malestar i formulació d’una resposta. Sovint la sortida queda en res, la lleialtat és un replegament, la veu és la que fa canviar las coses. Però a vegades es produeix un enllaç entre veu i sortida. I així pren forma una situació nova. En quin punt estem? ¿La veu enllaça amb la sortida o amb la lleialtat (canvi o continuïtat, en diríem convencionalment)? Potser a la sortida li manca una mica més de veu per ser creïble. El que és segur és que si aquest enllaç no funciona entrarem en el territori més perillós de tots: el de les frustracions. Per això, Albert Hirschman reclama practicar la virtut de l’atenció: acollir els problemes (no mirar cap a un altre cantó ni posar el prejudici per davant), no rendir-se (ni donar mai la interlocució per perduda), configurar espais de deliberació (com és propi de la democràcia). Hirschman deia que els problemes indivisibles són els de més difícil solució, perquè no es poden resoldre repartint. Tanmateix, Almenar sosté que Hirschman intentaria sempre buscar la manera de fer-los divisibles, és a dir, negociables. Afortunadament, en democràcia sempre queda un solució: votar. Ara bé, quan una part nega aquesta opció tot es complica, perquè llavors el problema es fa doblement indivisible.

2 . MORISCOS I JUEUS. Per què els sefardites sí, i els moriscos no? El govern espanyol anuncia que atorgarà la nacionalitat als descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492. Sorprèn que un govern tan poc donat a la reparació històrica es despengi amb un gest com aquest, i que tingui amb els hereus de les víctimes del despotisme hispànic de temps llunyans un gest de complicitat que no té amb els que han patit persecucions molt més recents. Sorprèn, també, la discriminació. Si es fa un gest amb els sefardites, per què no amb els moriscos, els descendents dels musulmans conversos, expulsats al segle XVII? El munt de dificultats que troben els immigrants actuals per aconseguir ja no la nacionalitat, sinó la residència, contrasta amb aquesta acte de reconeixement retardat. Els que truquen a la porta cada dia què han de fer? Que portin un sac de diners per invertir i la resta se’ls donarà d’escreix.

3 . TOTS NEGRES. “El negre i la raça han estat dues figures centrals del discurs euroamericà sobre l’home. ¿Hem de pensar que el desclassament d’Europa i la seva relegació al rang d’una simple província del món significarà l’extinció del racisme?”, es pregunta el filòsof camerunès Achille Mbembe. I ell mateix respon: “Tota la humanitat subalterna ha esdevingut efectivament negra”, és tractada com el Primer Món ha tractat els negres, com a estrictes instruments, mai com a fins en si. Ho hem vist aquest dies a Ceuta. Davant de l’intent d’un grup d’immigrants d’entrar per mar a la ciutat, la Guàrdia Civil ha tingut tres comportaments inacceptables: disparar pilotes de goma contra gent indefensa dins del mar, no assistir gent en perill i retornar-los per la via ràpida al Marroc. Així només es tracta els homes que algú ha donat a entendre que no mereixien aquesta condició. I el govern espanyol encara no ha pres cap decisió sobre els que van ordenar aquest disbarat, ni ningú n’ha assumit les responsabilitats polítiques. No posseeixen res: per tant, són invisibles. Els ciutadans que es deixen afalagar pel discurs contra la immigració haurien de ser conscients que entre els de casa cada cop hi ha més invisibles, és a dir, que quasi tots poden ser negres.