Misc 26/06/2013

Temps de revoltes

i
Josep Ramoneda
3 min

1 . ARROGÀNCIA. Primer van ser les Primaveres Àrabs i després el 15-M. Des de llavors, una revolta segueix a una altra: estàvem pendents de la plaça Taksim d'Istanbul i ara tothom mira cap al Brasil. Probablement, des de l'any 68 no s'havia produït una cadena de mobilitzacions d'abast tan universal. Els mitjans de comunicació de massa són addictes a les etiquetes. I veuen indignats per tot arreu. Però ¿realment totes aquestes mobilitzacions tenen algun element en comú? La millor manera de no entendre res és ficar-les totes al mateix sac. Són països molt diferents, en situacions difícilment equiparables, i objectius molt variats. Predomina, això sí, la revolta per les coses concretes, lluny de la grandiloqüència de les utopies revolucionàries. Quan els mitjans propaguen una icona pel món pot resultar contagiosa i les noves xarxes socials han jugat un paper de mobilització i coordinació important en tots el casos. Tanmateix, crec que hi ha un element de fons en comú: la indignació contra l'arrogància de les elits. En uns casos els objectius són els capitostos i beneficiaris de règims autocràtics; en d'altres, les castes que ha anat creant la promiscuïtat entre política i poder financer, o els nuclis de poder que han anat cristal·litzant en els processos de renovació dels països emergents. En tots ells, la corrupció i la sensació que les elits s'estan construint un món a part, menystenint la ciutadania, són els catalitzadors de la irritació. L'altre element comú és el caràcter espontani, escassament organitzat i molt autogestionat de les revoltes, que les fa imprevisibles (una manifestació contra la pujada del bitllet de transport esdevé un fenomen polític de gran magnitud) i dificulta la seva transformació en política. Dit això, cada cas és diferent. I en aquest sentit el del Brasil és molt interessant: el Partit dels Treballadors, liderat per Lula, va provocar el despertar d'un país que sempre havia estat regit per pactes oligàrquics, enmig del silenci de la majoria. Lula va donar relat i oportunitats, fent sortir de la pobresa molta gent i desenvolupant les classes mitjanes. A poc a poc, l'impuls transformador va generar la seva pròpia casta. I ara els ciutadans reaccionen davant la bogeria desenvolupista simbolitzada per un insòlit empatx de grans esdeveniments esportius. Dilma Rousseff diu que els manifestants demanen que "els ciutadans i no el poder econòmic estiguin en primer lloc". Si ha entès la pregunta, ara ha de trobar la resposta.

2 . DESPROPORCIÓ. La potència americana contra un home sol. L'estat més poderós perseguint per tot el món un ciutadà que va propagar secrets del seu espionatge. Tanta desproporció sempre és lletja. I no afavoreix la imatge de la gran potència. Primer, perquè el problema no és Snowden sinó el que ell ha denunciat. Segon, perquè cada dia que passa sense que els EUA capturin la presa és una mostra de debilitat, i una gratificació per als que posen en dubte la capacitat d'intimidació de la potència. Això sí, perseguint Snowden, Washington aconsegueix que es parli d'ell, no del que va denunciar, fins a fer-ne un proscrit. I tanmateix, independentment de quines siguin les seves intencions, Snowden ha fet que sapiguem coses que ens afecten i que, si no fos per ell, no sabríem. No hi havia un camí legal per fer-les emergir. El silenci o l'aventura. Snowden deu saber per què va triar el segon camí.

3 . CENSURA. " El consens és la censura quan tot es pot dir". És el text d'una pancarta que hi havia a la plaça Catalunya el 2004. En el seu dia em va passar desapercebuda. L'he trobat en un text de Marina Garcés. Em sembla una definició insuperable d'una societat on gairebé tot es pot dir, però gairebé tot queda a benefici d'inventari.

stats