26/09/2012

Vanitat de vanitats

2 min
El rei parla amb els uns i els altres perquè portin Artur Mas pel bon camí.

1. CORONA. El rei està inquiet i bellugadís. Ell també es va creure que tot estava permès. I va anar relaxant els hàbits de la seva vida privada fins que va entrar en una visibilitat alarmant, i, a més, en temps de crisi, quan qualsevol comportament es fa més qüestionable. Amb ganes d'agradar a una part de la parròquia, ha fet un pas insòlit: entrar de ple en el debat sobre la independència de Catalunya. El rei va fer política, que és una cosa que només li està permesa en circumstàncies molt excepcionals, perquè la política és feina del govern. Però la casa reial ja ha anunciat que el rei seguirà parlant, perquè estem a l'època d'internet i la monarquia s'ha d'adaptar al segle XXI. Aprofitant la debilitat de Rajoy, la Corona vol protagonisme. El rei no s'està quiet. Parla amb els uns i els altres (gent de diners, sobretot, que és a qui coneix) perquè portin Artur Mas pel bon camí. Seria bo saber si el rei coneix el sentit d'una de les frases més enigmàtiques que el president ha pronunciat darrerament. Aquella que deia que per ell era irrellevant que Catalunya fos una monarquia o una república. No és una frase gratuïta. Expressa la idea d'alguna persona de l'entorn del president que defensa el model Commonwealth: que Catalunya reconegui la Corona com a vincle amb Espanya. Molta cura amb les solucions imaginatives. Quan Mas es nega a utilitzar la paraula independència és alguna cosa més que coqueteria política.

2. IDEOLOGIA. Diuen que Mariano Rajoy viu amb una sola obsessió: reduir el dèficit. I que el seu lema és "gastar només el que s'ingressa". Un lema perillós, perquè equival a un zero en voluntat reformadora. Però, tanmateix, el que no descuida és la batalla ideològica. Si un dia se n'ha d'anar amb la cua entre cames, almenys haver restaurat els valors socials i morals de la dreta: doctrina catòlica i unitat patriòtica. En aquesta tasca ha trobat una magnífic delegat en José Ignacio Wert. La seva restauració educativa té tres criteris. Primer, selecció social: fer sortir com més aviat millor dels camins troncals de l'ensenyament els que vagin a la formació professional, en nom de l'excel·lència, evidentment. Segon, reparar el que la dreta considera un dels grans errors de la Transició: haver transferit ensenyament a les comunitats autònomes i especialment a Catalunya i al País Basc. Unitat d'esperit, és la figura. I tercer, retorn als valors de la cultura masclista i racista. Considerar que és sectari formar els ciutadans contra l'homofòbia, la discriminació de gènere i la xenofòbia és assumir una idea dels valors conservadors que realment queda molt a prop del populisme d'extrema dreta.

3. MERITOCRÀCIA. Diu l'economista Joseph Stiglitz: "Ningú es fa a si mateix". És veritat, la majoria dels mèrits que ens atribuïm no ens corresponen: la intel·ligència, la bellesa, la fortuna, el marc social, les oportunitats, i tantes altres coses, ens vénen donades. Ningú ha escollit els seus pares, ni el lloc on ha nascut ni la composició dels seus gens. I com deia Michel Foucault, qualsevol persona que tingui dos dits de front sap que tot podria haver estat d'una altra manera. La meritocràcia és una gran burla ideològica. Sembla com si les elits volguessin que se'ls reconegués que tenen molt de mèrit. Vanitat de vanitats.

stats