06/10/2018

Vies polítiques

2 min

Quan el debat públic es tensa sempre hi ha qui per legitimar els seus arguments es presenta com a equidistant. ¿Es pot estar a la mateixa distància de la independència que de l’unionisme? L’equidistància és un camuflatge. El que sí que existeix és la distància crítica. La voluntat d’analitzar els comportaments dels uns i els altres, sense prejudicis, tabús, ni suspensions de judici pel bé de la causa. Es pot estar a favor de la unitat d’Espanya o de la independència de Catalunya però no renunciar mai a dir el que es pensa, sense por del què diran.

L’equidistància està més a prop del pensament militant que del pensament crític. I d’aquest anem molt escassos en el conflicte català, on les parts es gronxen en els tòpics, els llocs comuns, els prejudicis, les consignes i les veritats incontestables (és a dir, les grans mentides). El traïdor no és qui critica els errors dels seus, sinó qui llança consignes i marca objectius conscient de la seva inviabilitat o qui segueix les ordres de manera acrítica. L’engany i la submissió cega, a la llarga, són instrument de degradació col·lectiva.

L’altra fugida d’estudi és la tercera via, que com el seu nom indica es vol presentar com un terme mitjà entre la primera i la segona. En política, hi ha moltes vies, encara que la dinàmica frontista les margini a vegades, però la tercera via presentada com a llum entre dues foscors és falsa. Sempre cau d’un cantó, del més fort, com sabem des que Tony Blair, símbol d’aquest parany, va arrossegar la socialdemocràcia a la ruïna en entregar-la al model neoliberal.

El que sí que hi ha és una via de solució política, però aquesta no té marca d’origen. No és de ningú perquè exigeix transacció i negociació. Només funciona si, a poc a poc, s’hi van trobant tots per definir un nou marc de desenvolupament del conflicte, perquè tothom pugui seguir amb els seus projectes i aspiracions. La seva viabilitat és la prova de qualitat de la democràcia. Perquè sigui possible cal que cap de les bandes doni vacances al pensament crític, que és el problema que tenim ara. Un fracàs que interpel·la els mitjans de comunicació. Són ells els que haurien de combatre el pensament obligatori. I sovint l’alimenten.

stats