Visions alemanyes
Diu Joschka Fischer, ministre d’Exteriors alemany a l’època de l’inefable Schröder, un dels enterradors de la socialdemocràcia europea, que “si Catalunya establís un precedent de secessió i arrossegués altres regions, la UE entraria en una profunda crisi existencial”. Diuen que la qüestió catalana és un problema intern d’Espanya i que a Europa ningú dona reconeixement a Catalunya. Alguna visibilitat deu tenir si se la considera una amenaça per a l’equilibri de la Unió i es demana que Espanya resolgui el problema amb diàleg (és a dir, de tu a tu). Tanmateix, xoca la pobresa de l’argumentació de Fischer. Catalunya no pot ser independent simplement perquè la UE “no pot permetre la descomposició dels seus estats nacionals, que són els fonaments sobre els quals està formada”. Dit sense embuts: el problema de Catalunya és que ha arribat tard. No va ser estat nació quan tocava i ara ja no en volem més (tot i que no fa pas gaire que n’han arribat uns quants). Europa encara no ha superat la condició de simple tractat intergovernamental. No ha inventat una estructura supranacional genuïna que la integri més enllà de la voluntat de cada capital. I així, Berlín i París representa que manen i Varsòvia i Budapest fan el que els dona la gana.
Potser per això un altre escriptor alemany (encara que nascut a Àustria) té una opinió ben diferent. Robert Menasse, en un assaig recent, Missatge per a Europa, sustenta: “Els catalans, com els bascos, els escocesos, els corsos, demostren que els estats nació ja no funcionen. I és per això que exploten”. No seria, doncs, la incúria del que ell anomena regions o províncies, sinó la crisi de governança dels estats el que ens hauria portat aquí. Menasse creu que la UE té l’oportunitat de situar-se a l’avantguarda del món si és capaç de superar els estats nació i esdevenir una república fundada sobre regions autònomes.
En qualsevol cas, en cap de les dues interpretacions Catalunya en surt gaire ben parada. En la primera, és inviable com a estat perquè li va passar l’oportunitat; en la segona, és avantguarda d’un procés que la convertiria en una de les 98 regions d’una nova república.
