Als Camps Elisis de París, davant del Grand Palais, una estàtua del general De Gaulle recorda l'alliberació de París. De Gaulle havia demanat a Eisenhower que alentís l'entrada de les tropes per fer emergir de la clandestinitat la resistència i poder proclamar: "París alliberat per si mateix". Era una falsedat, esclar. Però, a vegades, les grans mentides ideològiques apuntalen un projecte polític. De Gaulle va construir el mite de la resistència sobre el qual va fundar la seva autoritat personal i més tard el règim de la V República. Va ser ja en temps de Mitterrand, que es va anar reconeixent que a França els col·laboracionistes havien estat legió.
França ha sabut convertir-se en referència de combats pel progrés o per la llibertat que sovint eren mèrits d'altres. A vegades sembla com si la Revolució Francesa fos l'única revolució burgesa, com si mai haguessin existit ni l'anglesa ni l'americana. L'any 68 va ser un any de mogudes revolucionàries que van obrir el pas a la transició liberal arreu del món i molta gent creu que només hi va haver el Maig francès. I, així, successivament. Sovint, sobretot des del pensament conservador, es canten les absoltes de França, un país, diuen, antiquat, anquilosat. Però, al final, aguanta les envestides millor que ningú.
Què té França? La idea republicana, amb la preponderància de l'estat, com a espai institucional compartit; el cartesianisme com a actitud mental; l'educació com a fonament de la nació, en l'esperit de Jules Ferry; i un respecte compartit per la cultura. "No es pot condemnar Voltaire", va dir el general De Gaulle quan després del Maig del 68 es volia processar Jean Paul Sartre per difondre un diari prohibit ( La Cause du Peuple ). En els dos últims anys, l'escola pública espanyola ha perdut 22.600 professors i el govern francès n'ha creat 65.000. Encara hi ha diferències. Tanmateix, això no impedeix que el col·laboracionisme acabés arrossegant gran part de la població i que l'extrema dreta sigui qui millor capitalitzi els estralls de la crisis. No hi ha països excepcionals. Tots tenen les seves misèries.
