Misc 20/11/2013

Vocacions petites, il·lusions efímeres

i
Josep Ramoneda
3 min
Vocacions petites, il·lusions efímeres

1 . EMPETITIR-SE. Deia fa un temps un exalcalde socialista de les terres de Girona que ell encara militava al PSC però que ja no n'era simpatitzant. Suposo que aquest és un dels socialistes que sobren, segons l'expressió que el seu dirigent Antonio Balmón ja va utilitzar fa temps i ha repetit aquests dies. Certament, la voluntat de Balmón es compleix perquè el PSC s'està empetitint dia a dia. Després de temps de tombs i confusió, sembla que per fi la direcció ha decidit abandonar el bloc del referèndum, en el qual sempre hi va ser a contracor. Navarro diu que abans de sol·licitar formalment la consulta s'han de pactar amb Rajoy els termes per fer-la. Atès el que ha repetit per activa i per passiva el president del govern espanyol, atès que Navarro, que ha estat incapaç de convèncer al seu col·lega Rubalcaba, difícilment convencerà el president del govern, l'argument del PSC equival a renunciar del tot a aquesta opció. Pot tenir raó Navarro quan diu que el referèndum no es farà. Certament, és probable que el vot sobre la independència no es faci per referèndum sinó per unes eleccions, que no depenen del permís del govern espanyol. Però el que és segur és que si no s'intenta no hi ha cap possibilitat que es faci. I el PSC ha decidit legitimar el no al referèndum alineant-se amb el PP i el PSOE al Parlament espanyol.

El cas és que el PSC segueix fent-se petit. La direcció esgrimeix el 85 a 13 de la votació del consell nacional com un gran èxit: derrotar els dissidents sempre satisfà les baixes passions dels aparells. La incapacitat del sector catalanista per tenir força dintre de l'organització del partit és proverbial. Sempre els ha fet mandra arremangar-se en les sòrdides batalles de la vida orgànica. I ara probablement ja no els queda altra opció que marxar. Però tota baixa, per petita que sigui, és greu en un partit que en cada bugada que fa perd uns quants llençols. Tots hem vist la fuga massiva de votants socialistes d'una elecció a l'altra. Els dirigents socialistes no deuen llegir les enquestes, perquè és el votant que identificava el PSC com a catalanista el que s'escapa majoritàriament, sense que els arribi cap vot d'altres procedències. Però, sobretot, ens quedaríem esgarrifats si es publiqués la llista dels càrrecs i militants que han abandonat el partit darrerament. A la Catalunya interior hi ha llocs en què el PSC ha deixat d'existir, i a la província de Girona falta poc perquè passi. Malament rai quan en un partit hi ha satisfacció pels que se'n van. Vol dir que és més a prop del grupuscle que d'un partit de masses. És probable que el PSC calculi que el procés sobiranista fracassarà i es faci la fantasia que llavors serà el moment del seu retorn. Si fos així, quan passi, podria ser que el PSC ja ni tan sols existeixi. Dit això, les deficiències en la direcció política del procés sobiranista són grans i llasten la seva capacitat d'integració, però és tema per a un altre article.

2 . MIRATGE. Mig segle després, l'assassinat de Kennedy permet evocar un instant molt peculiar de la història recent. A principis dels anys seixanta, la confluència en l'escena mundial de Nikita Khrusxov, com a líder d'un procés de desestalinització de la Unió Soviètica; dels joves revolucionaris cubans, que el 59 havien arribat a l'Havana i acabat amb la dictadura de Batista; del papa Joan XXIII i el seu impuls renovador de l'Església; del catòlic liberal Kennedy a la presidència del Estats Units; de les mobilitzacions pels drets civils dels negres americans; i dels lideratges de la descolonització al Tercer Món, va crear per uns moments el miratge que el happy end era possible. Com tots els miratges, va durar uns instants. I el principi de realitat es va imposar de seguida. Però va existir. I va marcar tota una generació.

stats