Entre canvis i miratges
1. No ens representen, deia la consigna, i ara al Congrés de Diputats hi haurà més veus que mai. Missió complerta. La monarquia parlamentària espanyola de parlamentària en té poc. És un règim presidencialista, molt decantat cap al totpoderós executiu. Ara, almenys per un temps, l’eix de la política es desplaça al legislatiu. El Parlament té la paraula. ¿És un canvi de règim o és només un miratge?
2. Els que volen que res s’escapi del seu control i que l’ordre torni a regnar com més aviat millor ja s’estan mobilitzant. La gran batalla d’opinió dels pròxims dies girarà al voltant del mite de l’estabilitat. L’establishment del bipartidisme —les forces econòmiques, mediàtiques i polítiques que en van fer el seu règim, van trenar sòlids sistemes d’interessos i no van anticipar el deteriorament que el minava dia a dia— buscarà convèncer l’opinió per terra, mar i aire que l’estabilitat és condició de la millora econòmica i que només la poden garantir els de sempre; que és l’hora, per tant, de la gran coalició PP-PSOE. Construir un búnquer bipartidista per defensar-se del refús ciutadà al bipartidisme. La ceguera dels interessos impedeix llegir els resultats.
3. Rajoy perd bous i esquelles i, sobretot, la gran herència d’Aznar, el monopoli del vot de la dreta. Sánchez ha estat incapaç de capitalitzar l’esfondrament del PP. Dos líders derrotats poden ser vulnerables a les pressions per la coalició PP-PSOE. El discurs de Sánchez, en la nit electoral, només és possible d’entendre perquè hagués rebut ja alguna trucada d’algun baró recordant-li Alemanya. La prudència amb què Rajoy va dir que intentaria formar govern era quasi una petició d’auxili. Però la gran coalició, per tenir una mínima credibilitat, hauria de passar per la substitució de Rajoy. I ell és, per sobre de tot, un resistent de si mateix.
4. La gran coalició a dos seria un frau a les expectatives de canvi. I generaria tensió. El PSOE s’hi faria la pell. El seu principal problema és la incapacitat per diferenciar-se del PP, només li faltaria enganxar-s’hi. Per als partits emergents, seria l’oportunitat de créixer i consolidar-se mentre els altres s’acaben de cremar. Però amb quasi tot el poder mediàtic en contra.
5. A Catalunya, el PSC va deixar vacant el lideratge de l’esquerra. L’havia d’agafar Esquerra Republicana i, de moment, passa a mans de Podem. Ada Colau es consolida com a figura política de referència. I Esquerra haurà de trobar la manera que el segell independentista no li tapi part del nom que la identifica. Tanta promiscuïtat amb el món de Convergència la desdibuixa ideològicament.
6. ¿No ha arribat l’hora que el sobiranisme rectifiqui la seva estratègia? Una vegada més ha quedat clar que la gran majoria se situa en el dret a decidir. ¿No és el moment de teixir aliances en aquesta direcció, que és l’única que pot fer créixer el sobiranisme? ¿Seguirem parlant de la investidura per arribar a la independència en 18 mesos? Artur Mas, inassequible al desànim, mentre el seu partit no para de minvar, diu ara que el resultat obre les portes a tenir “un paper a l’Estat”. En què quedem? Ens n’anem o seguim. Si hi ha una oportunitat, que s’aprofiti. Però posem fre a les fantasies. El doble llenguatge només genera més desconfiança. Per què no es resol l’impàs del 27-S en clau referèndum, és a dir, assumint el desagradable principi de realitat? Qui se’l salta sovint s’acaba estavellant.
