De cap per avall
1 . EPITAFI. Hi ha frases que acompanyen una persona tota la vida. " Salvo alguna cosa ", la frase amb què Rajoy va completar, davant la presència estupefacta de la senyora Merkel, l'afirmació que res del que es referia a ell i als seus companys era cert, està destinada a ser-ne una. Un epitafi a l'altura del personatge. Dissabte tot era rotundament fals, quaranta-vuit hores després ja se'n salvava alguna cosa. Rajoy va desmuntar la seva línia de defensa amb tres paraules. ¿Com acabarà tot plegat? Com deia Manuel Ibáñez Escofet, els periodistes som una gent rara que quan tothom està preocupat per algun desastre estem contents perquè tenim notícia. De manera que el prejudici periodístic m'indueix a privilegiar les hipòtesis més espectaculars. I tanmateix juguen amb avantatge aquells que pensen que mai passa res. O, traduït a la política, qui aguanta guanya. Rajoy, amb la complicitat del seu gremi, intentarà que el temps passi fins que un altre escàndol de corrupció amagui aquest escàndol i la cadena continuï. Però l'acumulació de podrit tard o d'hora asfixia. I amb ell s'ofegaran també els altres grans partits. Què pot trencar aquesta inèrcia suïcida? Que uns i altres prenguin consciència que ho poden perdre tot. Però això dependrà que la ciutadania no accepti la corrupció com un mal inexorable. Que els principals partits estiguin tots a la baixa és un senyal que els hauria de fer reaccionar. Quan Oriol Pujol diu que "ningú ha de ser una nosa" per al procés sobiranista i insinua així que si és imputat s'apartarà, sembla que és conscient de la brama que corre últimament per Catalunya: "La independència només paga la pena si es per fer un país més decent". I un país decent és aquell en què les élites i les institucions no humilien els ciutadans. La corrupció és una humiliació. I la promiscuïtat entre política i diner, pròpia de la cultura de cacera i civet, és un problema. ¿A qui es deuen els polítics, a la majoria de ciutadans o a les elits econòmiques? Quan posem la democràcia cap per avall, la corrupció té barra lliure.
2 . DRET DE CUIXA. Entre el soroll del cas Bárcenas ha passat una mica desapercebut l'informe del jutge Castro sobre el cas Urdangarin. És demolidor per als encausats, de qui descriu un grotesc afany de lucre. Però també per a les comunitats del PP que els van donar diners "amb decisions arbitràries i d'abús de poder" i "sense consideració de la utilitat pública". Els uns es consideren amb dret de cuixa sobre la societat, per ser qui són, degudament empalmats, i els altres, els que els haurien de parar els peus, els tracten com si realment el tinguessin. L'aristocràcia va caure fa temps, però les màquines de construcció de privilegis són més productives que mai. Sort que hi ha algun jutge que parla clar.
3 . DISTÀNCIES. Per salvar l'euro, s'ha dividit políticament la Unió i s'ha enfonsat l'economia europea. Resultat: la crisi ja no és econòmica sinó social i amenaça l'estabilitat dels països. La unió política necessària per donar suport consistent a la moneda s'allunya. La idea d'una Europa postnacional ha estat declarada impossible. Però ni tan sols s'ha aconseguit crear unes estructures realment supranacionals. No passem de l'Europa dels governs. I un sistema intergovernamental està sempre a precari, en aquest cas per la pugna França-Alemanya per l'hegemonia. Cameron posa en dubte la permanència del Regne Unit a la Unió i anuncia un referèndum. Alguns s'ho prenen com una maniobra purament tàctica. Un amic economista em diu: ¿I si això de Cameron anés de debò? Si Espanya no estigués a l'euro, potser també prendria distàncies.
