03/10/2020

De les classes mitjanes a Trump

2 min

En el seu llibre No society, el sociòleg francès Christophe Guilly diu que “la desaparició de la classe mitjana occidental inicia el temps de la «asocietat», el temps de la ruptura dels vincles entre el món de dalt i el món de baix”. És el final d’una història que a Europa comença després de la II Guerra Mundial sobre la base del pacte social que va fer possible l’estat del benestar. L’impuls de la reconstrucció, el predomini del capitalisme industrial, el pes del sector públic i, sobretot, l’amenaça de l’URSS van fer que les classes altes -via impostos- fessin concessions que ara semblen impensables.

Paradoxalment, les revoltes del 68, que volien ampliar el marc cultural i mental, van obrir vies per on s’acabaria colant l’anomenada revolució neoliberal. La ruptura, iniciada el 1979 -l’any que Margaret Thatcher va arribar al poder i Jean-François Lyotard va publicar La condició postmoderna - i que va marcar l’inici del pas del capitalisme industrial al financer, es va fer sobre la seducció de les classes mitjanes, amb el famós eslògan del capitalisme popular, alhora que es desdibuixava la classe obrera com a subjecte polític clau en democràcia.

El cotxe, l’aspiració a la segona residència, la moda, el gimnàs, l’oci, les vacances, eren referents comuns que donaven sentit a un ampli espectre de persones, de condició i recursos molt diferents, que s’havien configurat un món a partir de la mai prou satisfeta pulsió consumista. Però Margaret Thatcher ho havia advertit: la societat no existeix, només existeixen els individus. I efectivament, els vincles socials es van anar trencant, a cavall de la cultura meritocràtica que premia els bons i castiga els dolents. I així vam arribar a la crisi del 2008, en què el miratge, després d’uns anys de deliri nihilista, es va esfumar. I les classes mitjanes es van partir per la meitat. Els que van conservar la feina o el negoci i els que es van trobar en un abisme del qual creien que s’havien escapat per sempre. Es culminava així el procés d’asocialització que deixava molta gent a la intempèrie i que obria camí al populisme d’extrema dreta, que especula sobre les frustracions dels perdedors, construeix els enemics a qui culpar de la seva dissort i capitalitza la incapacitat de liberals i progressistes per donar-los resposta. Del resultat de tot això políticament se’n diu Trump i els seus precursors i imitadors.

stats