La cerimònia de la confusió

És la capacitat de la mort de presentar-se en formes inesperades la que ens neguiteja

Funeral d'una víctima del covid-19 a París a finals del mes d'abril, en plena pandèmia. A la cerimònia no hi va poder assistir cap familiar per les restriccions a la mobilitat entre països / CHRISTOPHE PETIT TESSON / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Monoteisme tecnològic. Diu Claudio Magris: “La mort és prolixa, no aconsegueix mai concloure definitivament. Inventa sempre noves formes, com el llenguatge inventa noves figures retòriques. No acaba mai la seva narració, té sempre alguna coseta nova a afegir”. I és aquesta capacitat de presentar-se en formes inesperades la que ens neguiteja, especialment en les societats presumptuosament avançades que tant han fet per fer invisible la mort.

De cop, una pandèmia que arriba a Europa i als Estats Units treu la mort de la púdica discreció a la qual ha estat conduïda en les societats benestants. Genera la confusió i dona via lliure a tot tipus de fabulacions. Com diu M ichel Lussault, “el virus és un passatger clandestí planetari” i el primer que hem de tenir present és que som els humans els que el fem circular d’un cantó a l’altre del món. Tanmateix, quan les xifres de morts ocupen cada dia les primeres planes dels mitjans de comunicació, el pols de la vida social canvia. Tots i cadascun dels mesos de la nostra vida moren milers de persones a cada país i no són notícia. Hi ha una jerarquització de la mort fruit d’aquestes mutacions en la seva manera de presentar-se (és a dir, de ser interpretada per nosaltres, els humans). Hi ha molta gent que aquests mesos ha mort per altres causes que no són la covid-19: per a ells, no hi ha homenatge.

Diu el poeta sirià Adonis que aquesta irrupció de la mort via pandèmia arriba en un moment de “monoteisme tecnològic”. I que “seguirem veient com són els petits interessos els que dominen les grans causes; interessos vinculats al poder i al diner que exacerben l’hegemonia fins a anul·lar la pròpia presència humana i reemplaçar-la per una presencia mecànica”. I si féssim de l’experiència de la pandèmia una oportunitat per evitar que la tècnica –l’instrument– operi com a ideologia?

2. Contradiccions. Serveixi aquesta introducció per parlar de la confusió creixent en la gestió de la crisi. Per què tantes anades i vingudes, tantes contradiccions en els discursos polítics a l’hora de governar l’imprevist? Mentre es podia mantenir com a lema dominant “Salvar vides és l'única prioritat”, el marc de la baralla política quedava restringit. Però quan les xifres baixen, de cop, els campions de la duresa restrictiva es converteixen en acceleradors del procés de sortida, i descol·loquen el personal, però sobretot a ells mateixos, que fan exhibició de les seves contradiccions. ¿Tot és imputable a l'excepcionalitat de la situació, a la falta de referències i de precedents? Em sembla que tornem al joc dels interessos que evocava Adonis, és a dir, a la normalitat de la lògica del poder.

Per què als presidents europeus de cop els ha entrat la pressa per sortir del confinament? Podria haver-hi una resposta automàtica: les xifres han evolucionat favorablement més aviat del que s’imaginaven i, com molts experts avalen, ara mateix, els riscs són limitats. Però de les bones notícies se’n feia fins ara argument per a la màxima prudència i de cop són motiu per accelerar. Agafem el cas Sánchez com a exemple. Fa quatre dies que es vantava d’haver fet el confinament més rigorós d’Europa i ara vol cremar les etapes del seu propi calendari. No hi ha èpica: les raons són prou prosaiques. En la seva incapacitat per crear complicitats s’ha quedat sense majoria per perllongar l’estat de l’alarma, i no es pot arriscar a una desfeta que l’obligaria a dimitir. Les pressions dels lobis econòmics s’han disparat i l'arribada de l’estiu fa que el sector turístic sigui un clam. Cada dia és més difícil justificar una limitació de drets tan important i la ciutadania comença a donar senyals d’esgotament. Costa entendre que les criatures i la gent jove (la crisi educativa pot ser la gran seqüela d’aquest episodi) paguin una pandèmia que principalment afecta la gent gran. I Europa vol que es belluguin les coses. Soc partidari que la situació d’excepció s’acabi però m’agradaria que el motor i la base del discurs de sortida fos la confiança en la ciutadania i la seva responsabilitat. I, en canvi, sortirem de l’excepció amb tan poques explicacions com hi vàrem entrar.