La democràcia, en perill
El gran problema de l’Espanya actual és que la defensa de la democràcia i de les llibertats no està a l’ordre del dia. Només mobilitza la raó patriòtica. El debat polític està segrestat. En nom de la confrontació amb Catalunya s’admet tot. És igual la censura a Santiago Sierra, la multiplicació de les denúncies per delictes d’odi o la confusió entre poders de l’Estat que s’ha evidenciat en la resposta a l’independentisme català.
Certament, tota dinàmica construïda sobre la disputa entre nacions (i encara més quan una està inscrita en l’altra) afavoreix el desplegament de paraula i d’acció de les raons patriòtiques, que, com totes les creences, són ficcions que construïm i ens creiem. Relats compartits que com a tals no són susceptibles de ser exposats a la crítica racional. I que produeixen fabulacions extraordinàries. Tant a Espanya com a Catalunya hem sentit dir que són nacions mil·lenàries. Però el concepte de nació es forja en la modernitat. I de fet l’única nació preexistent a aquest període és la jueva, que té la singularitat de ser una nació extraterritorial, fins que va arribar Israel.
Quan el conflicte polític s’instal·la en el territori d’allò fonamental, la democràcia ho paga. I les paraules s’extravien. Hem sentit parlar amb gran lleugeresa del procés sobiranista com un cop d’estat, i alguns han gosat fins i tot comparar-lo amb el 23-F. Un cop d’estat és una cosa molt tràgica per banalitzar-la d’aquesta manera, i el resultat és la banalització de la mateixa democràcia.
Crec que cal fer una profunda reflexió sobre el propi discurs identitari: laïcitzar el sobiranisme i parlar de la societat real sense tancar-la en la confusió de les lleialtats transcendentals, perquè sempre hi ha un dia que descobrim el que és evident, que la societat no és com dèiem. La confrontació identitària té un rèdit limitat per a Catalunya, i no es pot viure només d’ella en una societat complexa. A més, cal introduir divisió en el monolitisme espanyol perquè el triomf de l’autoritarisme no ens ajuda en res. Vivim uns temps rars en què hem de tornar a reivindicar la llibertat d’expressió.
