Publicitat
Publicitat

El desig d’Europa

Fa trenta anys de la definitiva incorporació d’Espanya a Europa. Sovint s’ha dit que aquell 12 de juny de 1985 simbolitza el final de la Transició. I, encara que en els últims anys ha baixat, el consens sobre els beneficis de ser a la Unió Europea segueix sent alt: un 70 per cent ho considera positiu, malgrat que si la pregunta es fa estrictament en termes econòmics la xifra baixa al 54 per cent. Ni l’euroescepticisme ni l’eurofòbia han quallat com a propostes polítiques, malgrat la sensació que l’euro ha perjudicat les nostres butxaques i malgrat la manera autoritària -gairebé despòtica- amb què s’han imposat les polítiques d’austeritat. Els governs de Felipe González van lluir a Europa de la mà d’Alemanya, i l’idil·li es va trencar quan José María Aznar, al servei dels EUA, va militar per la divisió d’Europa amb motiu de la guerra de l’Iraq. Des de llavors, amb Zapatero i Rajoy, dos presidents de consum intern, la política espanyola no ha deixat de perdre pes i influència a Europa.

Catalunya sempre ha estat especialment europeista. I el nacionalisme català n’ha fet sempre bandera. Europa com a tercer angle per triangular la relació amb Espanya. L’horitzó europeu és el referent de l’independentisme. Fins al punt que no hi ha factor que resti tant com la idea que Europa tancaria la porta a una Catalunya independent. De fet aquest és un argument recurrent de l’unionisme però també d’altres sectors polítics o econòmics preocupats per introduir dosis de realisme en el debat.

Un director general de la Comissió Europea em deia fa poc: “Quan el meu departament pren una iniciativa legislativa, l’endemà em ve a veure un anglès amb propostes i suggeriments, dos dies després un francès, i dues setmanes més tard un italià. Als alemanys no els cal fer la visita. D’espanyol o català no n’he vist mai cap”. Veiem a Europa la salvació, però no sabem com posar-nos-hi. “Vostès volen ser independents -em va dir un inversor anglès-, però sap si el seu president ja n’ha parlat seriosament amb Merkel, Hollande, Draghi i Juncker?” Europa com a aporia catalana: l’objecte del desig que ens nega.

Riure, malgrat tot