03/06/2012

El diable a casa

2 min

"Eurovegas és el millor que li pot passar a Barcelona, després de Gaudí i dels Jocs Olímpics". La frase és de l'empresari Isak Andic. És el darrer acudit que he sentit en la cursa per defensar l'agressió urbanística i cultural a l'àrea metropolitana de Barcelona que el govern està decidit a perpetrar en aliança amb l'inefable Adelson. Què tenen en comú Gaudí, els Jocs i Eurovegas? Són marques, el valor suprem en la cultura de la franquícia.

No sé com hauria viscut l'ultracatòlic Gaudí la comparació de la seva obra amb Eurovegas. Probablement hauria tingut un cobriment de cor o hauria deixat anar alguna jaculatòria sobre la petitesa dels humans, les obres dels quals poden tenir un destí ben allunyat del somiat. En tot cas, encara menys es podia imaginar Gaudí que un dia la seva catedral dels pobles acabaria com una icona turístico-religiosa, és a dir, una marca. I les marques criden les marques, sense jerarquia ni valors diferencials. Per fer-se el simpàtic, el tal Adelson va deixar caure la idea de fer un remake de Gaudí a Eurovegas. No som ningú.

No tinc gaire millor opinió del COI que del negoci del senyor Adelson. És un club tancat, que elegeix els seus membres per cooptació, que desconeix la transparència, que pretén situar-se per sobre de les lleis internacionals i que fa del caprici i l'opacitat la seva forma de funcionament. Però gestiona una marca poderosa, portadora d'un cínic discurs sobre l'esport i la pau entre els pobles que aconsegueix les reverències dels ciutadans i dels que manen. La gran virtut dels Jocs és que passen, duren poc i canvien de lloc permanentment. Vénen, ocupen la ciutat durant quinze dies i se'n van. Ells s'omplen la butxaca i la ciutat, si ho fa bé, en treu molt bons profits. I a reveure.

No és el cas d'Eurovegas: un cop hagi arrasat un bon tros del Baix Llobregat, la taca corruptora quedarà per sempre. Amb el diable (com amb Déu) s'hi poden tenir negocis ocasionals, però mai els has d'instal·lar a casa. S'ho quedaran tot.

stats