L’independentisme dual i les europees

BarcelonaEl marc polític de les eleccions europees és la Unió però inevitablement el vot dels ciutadans és en clau de la política de cada país. Per raons de tots conegudes: Europa no ha aconseguit acabar de confegir una estructura política supranacional amb la qual els electors se sentin identificats i implicats. Mai ha superat l’estadi d’un tractat intergovernamental en què manen els estats i especialment els que són més forts, amb Alemanya al capdavant. I sempre ha patinat a l’hora de generar complicitat i empatia ciutadana.

Com la campanya ja anticipava, els electors catalans han votat en funció de la qüestió independentista. I les europees seran notícia per dues coses: per ser l’enèsima confirmació de l’estabilitat del vot independentista (que s’apropa més que mai al 50 per cent) i perquè Carles Puigdemont ha guanyat el duel a Oriol Junqueras que ha polaritzat la campanya, encara que tots dos entren al Parlament.

Amb una singularitat important, l’èxit de Puigdemont no el capitalitza Junts per Catalunya a les municipals. De manera que Esquerra Republicana segueix consolidant -com el 28 de maig- la seva hegemonia política en el camp independentista, però Puigdemont confirma el seu lideratge. De la qual cosa es dedueix que molts ciutadans han fet vot dual -una opció als ajuntaments, una altra a Europa-, probablement perquè veuen la Unió com un escenari per seguir mantenint la confrontació amb les institucions espanyoles i, malgrat les experiències viscudes, segueixen pensant que des del continent pot venir algun cop de mà.

L’onada reaccionària

Anant a Europa, els resultats electorals confirmen el moment de desconcert que viu la Unió. L’extrema dreta entra amb força al Parlament d’Estrasburg, confirmant l’onada reaccionària que viuen gairebé tots els països. Els dos pilars de la Unió, els populars europeus i els socialistes, perden la majoria absoluta.

La socialdemocràcia despunta a Espanya i a Holanda, però té davallades importants a Alemanya, on els Verds li passen la mà per la cara, i a França, on esdevé marginal. I Emmanuel Macron, que ha fet infructuosament de la renovació d’Europa la seva bandera, ha de veure com l’extrema dreta de Marine Le Pen li passa al davant.

Conclusió: sense fer alarmisme per l’ascens de l’extrema dreta, és urgent que es construeixi una àmplia majoria capaç de combatre-la i de revitalitzar les institucions. És a dir, afrontar les causes del malestar que està donant ales al pensament reaccionari, no fos cas que las passarel·les cap a l’autoritarisme s’acabessin consolidant.

El que sí que està clar és que Pedro Sánchez va saber captar l’oportunitat de situar les eleccions generals a tan poca distància de les d’avui. Ha aconseguit una onada favorable que li ha fet guanyar les europees i ampliar considerablement el poder institucional, local i autonòmic.