Misc 09/01/2011

A favor dels impostos

i
Josep Ramoneda
2 min
Zapatero, Sincorporava

Ja fa alguns anys, Zapatero va dir que abaixar impostos era d'esquerres. S'incorporava així al discurs dominant de descrèdit de l'Estat, de crítica a la seva ineficiència, de descontrol dels diners públics que des dels anys 80 ha anat quallant. A ningú li agrada pagar. Tots voldríem tenir els serveis que l'Estat ens dóna de franc, i si no funcionessin, encara ens queixaríem. Però tots sabem que això no pot ser. Tot té un cost i d'algun lloc han de sortir les misses. Com que és així, i no hi ha alternativa possible, em sembla lamentable el discurs que la dreta ha anat imposant -i que certa esquerra, com Zapatero, ha fet seu- de presentar els impostos com un mal en si del qual hauríem de mirar d'alliberar-nos. Un argument que no deixa de ser un aval als defraudadors fiscals: si tan dolent és pagar, fan bé d'escapolir-se'n, si poden.

El debat sobre els impostos no s'hauria de centrar en el que es paga sinó en el que es rep. Els impostos són més o menys acceptables segons el que es dóna a canvi. Si els impostos et garanteixen una escola pública de qualitat, estan ben empleats; si el servei públic és dolent i has de pagar una escola privada, no surt a compte. I així podríem anar encadenant exemples. En les democràcies del benestar, els impostos tenen dues funcions: finançar l'estat i els serveis que dóna i redistribuir una miqueta les rendes. Els que tenen més han de pagar més, per fer possible, així, una qualitat mitjana de vida dels ciutadans acceptable. Per tant, és necessari que els impostos siguin realment progressius. I aquest és un dels punts dèbils del sistema impositiu: les rendes del treball paguen proporcionalment molt més que les del capital, amb l'ajut de l'estat que els facilita la feina, per exemple amb fórmules directament abusives com les Sicav, que permeten que les grans fortunes familiars tinguin una imposició ridícula. Aquesta discriminació, fruit de la capacitat de xantatge del diner -si hem de pagar més, ens en anirem a un altre cantó-, fa injust el sistema impositiu. Però cap govern ho afronta.

Ara s'ha posat de moda anar contra l'impost de successions. El president Artur Mas va prometre en campanya suprimir-lo. Em sembla un disbarat. És l'impost més redistributiu, si es dissenya bé. Se'ns invita a guanyar el futur amb esforç, amb imaginació, amb treball, amb capacitat -valors de la societat meritocràtica- i, al mateix temps, es vol eliminar un impost que incideix directament en una igualtat d'oportunitats més gran. En què quedem? Si el valor és el mèrit i l'esforç, hem de donar a uns quants uns avantatges de sortida tan aclaparadors? Quin mèrit és ser fill dels teus pares, una cosa que ningú ha pogut escollir mai? L'impost de successions hauria de ser el més alt de tots. És el que més pot ajudar a reduir lleugerament les desigualtats d'origen i, de retruc, a donar algun sentit a la metàfora de l'ascensor social. Però amb el vistiplau de certa esquerra, es va en direcció contrària. M'agradaria que el mateix coratge que es posa a denunciar la discriminació fiscal que pateix Catalunya s'usés per denunciar la discriminació fiscal entre catalans. ¿O és que només volem més recursos perquè els nostres rics hagin de pagar menys?

stats