1. SNOWDEN. L'estat més poderós del món contra un home sol. Aquesta és una de les imatges més fortes que quedaran de l'any 2013. ¿Tan vulnerable se sent un estat per sentir-se amenaçat pels llapis USB que un home hagi pogut robar? És difícil posar-se en el lloc de Snowden i ser capaç d'imaginar què li va passar pel cap, què va dur un discret buròcrata dels serveis secrets americans a córrer un risc que el podria dur a la presó de per vida. Uns el consideren un traïdor, altres un heroi. Snowden ha aportat proves documentals que estem exposats a la visibilitat absoluta. I que la paranoia d'un estat és directament proporcional a la seva dimensió com a potència. Tres conclusions. Primera: si el dret a la intimitat és condició d'una societat lliure i si un país totalitari és aquell on els ciutadans no tenen espai privat, les nostres democràcies estan contaminades pel virus del totalitarisme. Segona: a l'hora d'escollir entre llibertat i seguretat, contràriament a la seva tradició, els ciutadans dels Estats Units tendeixen a privilegiar la seguretat. Pot ser que sigui un efecte col·lateral de l'11-S. Tanmateix, l'afició a les armes és un indici d'una certa patologia de la seguretat. Tercera: els estats no suporten que la ciutadania prengui consciència que són vulnerables. Les noves tecnologies els donen poders enormes, però també fan que un sol home amb un ordinador pugui provocar un daltabaix al sistema.
2 . CIUTADANIA. El telèfon mòbil s'ha convertit en un perill per al poder. Allà on hi ha un esdeveniment hi ha un ciutadà que, des d'alguna finestra, està enregistrant el que passa. Un testimoni incontrolat, i per tant incòmode. Els abusos de poder són més difícils d'ocultar. Els hackers poden ficar-se en els llocs virtuals més inesperats. ¿Fins a quin punt el poder pot suportar la transparència? Els ciutadans estan en més estat de visibilitat que mai: pel seu propi narcisisme -a la xarxa la idea de pudor s'esvaeix ràpidament-, perquè al núvol hi arriba tot (i si hi és està disponible), i perquè l'ull electrònic del poder abasta més que mai. L'únic consol és que el mateix poder també està sotmès a la nova visibilitat, l'omnipresència de les mirades. Si els ciutadans perden la por, seran més forts.
3 . OBAMA. Quan parla arrasa, quan governa s'encalla. Hem vist els límits del poder del que hauria de ser l'home més poderós del món. La tenacitat d'un grup minoritari de fanàtics republicans -el Tea Party- li ha impedit aplicar les seves polítiques. En política internacional, la rectificació que va haver de fer després d'anunciar un atac imminent a Síria ha posat en evidència la fi de l'hegemonia absoluta de la potència americana. Als Estats Units, tanmateix, els queda una arma: estan a punt d'assolir la plena autonomia energètica. I això sí que canviarà el món. El pacte amb l'Iran és el primer senyal. Els Estats Units miren el Pròxim Orient molt més desinteressadament. Ni Israel podrà evitar-ho.
4 . PAPA. Un papa que renuncia és un esdeveniment certament històric. Alguns hi han vist un gest de grandesa personal i altres hi veuen un risc de fragilitat de l'Església. ¿Un papa pot plegar com un primer ministre qualsevol? En tot cas, és el senyal que no hi ha institució que no trontolli en un món globalitzat que debilita els poders tradicionals. Avui el poder és molt més inestable que en el segle passat. L'Església catòlica busca l'adaptació en un món religiós molt més competitiu. I Francesc ha retornat les esperances a una part de la feligresia. Però a qui té poder no se'l pot jutjar només per les paraules, se li han d'exigir fets.
