Publicitat
Publicitat

La indignitat i la insolència

1 . LA FOTO. Després de l’excel·lent article de dissabte de Xavier Bosch, és agosarat tornar a parlar de la foto de l’any (i qui sap si d’una època): l’escàner del nen en posició fetal dins una maleta, fet per una màquina de control d’equipatge de la frontera de Ceuta. La imatge és tan potent com a icona de les fractures del món que no puc evitar tornar-hi. Intentant afegir alguna cosa al que ja va dir en Xavier. A Espanya, on el govern dóna la residència a qui compri un apartament, un nen africà s’ha de jugar la vida per poder retrobar-se amb el seu pare, al qual han denegat sistemàticament el reagrupament familiar. La policia el descobreix i, acte seguit, deté el pare, que l’esperava, i l’acusa d’un delicte contra els drets dels ciutadans estrangers. En un país on es practica sistemàticament la devolució exprés dels immigrants que intenten passar la frontera i s’actua sense contemplacions amb ells, l’enunciat d’aquesta imputació sembla un sarcasme, però desgraciadament no ho és. Què hem de pensar d’unes institucions que impedeixen d’aquesta manera a un pare intentar trobar-se amb un fill? Deu ser legal, no ho dubto, però és profundament immoral. I ja és hora que acabem amb el cinisme que pretén que tot el que és legal és moral. I és profundament immoral també que cap partit, ni dels vells, com era previsible, ni dels emergents, hagi tingut el coratge de portar aquest cas al debat públic. Tots han preferit fer veure que no en saben res. Cal estar molt encegat perquè una foto de tanta contundència pugui passar desapercebuda. La indomable voluntat de desafiar Europa buscant una vida millor per a tu i els teus, i les seves conseqüències, són un destorb en campanya electoral. Tenen por que els faci perdre vots. El que sé segur és que ja els ha fet perdre dignitat.

Aquest cas també planteja un debat interessant sobre la fotografia. Darrerament algunes de les imatges més impactants que hem vist les han fet els policies. Alguns fotògrafs ja ho han entès i les capturen a la xarxa per treballar-hi i divulgar-les. Per exemple, Reinaldo Loureiro ho ha fet amb les fotos del ministeri de l’Interior d’immigrants intentant entrar a Espanya dins d’amagatalls de cotxes. La veritat juga a amagar-se, deia el clàssic. I a vegades la descobreixen els que ens vigilen. La foto del nen de la maleta, d’una bellesa reveladora i insòlita, l’ha feta una màquina de la policia, braç armat de la insolència europea. ¿Pot un escàner de la policia guanyar el World Press Photo?

2 . L’ALTRA FOTO. Van ser les campanyes contra els desnonaments les que van fer emergir primer les destrosses de la crisi. I van ser aquests moviments els que van acabar amb la utopia que pretenia fer invisibles les fractures de les nostres societats per seguir alimentant la cultura de la indiferència. La darrera imatge d’aquesta trista nissaga que ha arribat a alguns mitjans és la del desnonament, en cadira de rodes, de María Goretti, una noia malalta de 38 anys que havia sigut actriu i presentadora i ara té la vida arruïnada. Fa temps que no paga el pis perquè no pot. Ella es resisteix a acceptar que la seva vida acabi en l’habitació d’un alberg i l’hi han portat per força. A una persona malalta i pobra no se li reconeix la mínima capacitat de decidir sobre el seu propi destí. És a dir, no té drets. ¿Era inevitable el que s’ha fet amb ella? No ho hauria de ser. Aquests dies sentim moltes promeses de canvi. Només hi ha un canvi real: el que garanteixi la dignitat de totes les persones. També les pobres i malaltes.

3 . RETRATATS. Fa temps que sabem que la xenofòbia és la manera que tenen algunes persones de compensar la seva manca d’autoestima. Menystenint i acorralant l’altre es creuen que són algú. Netejant Badalona, García Albiol es deu sentir molt content d’ell mateix. Negant la manifesta i deliberada ambigüitat del seu impresentable eslògan només demostra que és un covard. I el PP, un cop més, queda ben retratat.

Riure, malgrat tot