24/10/2017

Abans que arribi l’hora sòrdida

3 min

1. FANTASIES. Ja hi haurà temps per analitzar els errors estratègics que han dut el sobiranisme al moment catastròfic en què de sobte pot perdre gran part del capital acumulat. És una llei de tot conflicte que quan s’intenta anar més enllà de les pròpies forces la posició adquirida es posa en risc i cal saber-se aturar per reforçar les posicions i preparar-se per emprendre una nova etapa.

Tenir un adversari com el nucli corporatiu que governa Espanya, representat avui pel PP, molt marcat per l’empremta autoritària, al qual tant li costa assumir la realitat democràtica del conflicte i afrontar-la políticament, fa molt fàcil donar-li la culpa de tot i quedar d’aquesta manera blanquejats dels propis errors. Però aquesta actitud només serveix per acabar entrebancant-se una i mil vegades en la mateixa pedra, per repetir cíclicament els mateixos errors. Que l’estat espanyol té la força de la seva banda és una dada de la realitat. Que Europa avui encara no és més que un tractat entre estats que, precisament perquè han fet cessions sensibles de sobirania cap amunt, no volen donar senyals de debilitat que puguin generar reclamacions de redistribució cap avall i actuen amb un esperit totalment corporatiu, és una altra obvietat que no es pot deixar de tenir en compte.

S’ha volgut creure que si el govern espanyol forçava la màquina repressiva institucional, Europa ens donaria un cop de mà. Com si no sabéssim el que ha fet amb Polònia o amb Hongria. S’ha venut la fantasia que una ruptura unilateral de la legalitat basada en el principi de sobirania obligaria el govern espanyol a negociar. I s’ha fet sense ni tan sols una majoria social àmplia i contrastada de suport. I no s’ha sabut preveure la capacitat d’impactar sobre la població que té el poder econòmic quan comença a emetre senyals de risc. L’1-O ja va ser una temeritat, que va obtenir premi gràcies a la capacitat ciutadana de fer possible que es votés amb un pla B que va posar en evidència la incompetència dels serveis secrets espanyols i la demencial actuació repressiva de les forces de seguretat. Però, ja abans del discurs del rei, era evident que l’estratègia sobiranista havia tocat sostre i era el moment de frenar i convocar eleccions, evitant així el pànic econòmic que es va disparar el dijous 5 i que ha estat la patacada més dura que ha rebut l’independentisme. Per aquest flanc ha entrat el govern espanyol amb tota la cavalleria.

2. SORDIDESES. És evident que l’aplicació de l’article 155 simbolitza el final del règim del 78. Però aquest moment de ruptura ha estat tenaçment treballat des que Aznar va arribar al poder i va posar en marxa un procés lent però constant de recentralització, a partir del seu principal èxit polític: la unificació de tota la dreta espanyola (des de la més extrema fins a la liberal) en un sol partit. El projecte es va frenar quan, amb la Guerra de l’Iraq, la vanitat va fer perdre a Aznar el sentit de la realitat. Però quan Rajoy va retornar la dreta al poder ho va fer amb un projecte de restauració conservadora, que ara es consagra amb l’aplicació de l’article 155 i amb la submisa col·laboració del PSOE, que allunya de l’horitzó immediat la possibilitat d’una alternativa de govern sense el PP. El règim del 78 s’ha empetitit. Només hi caben PP, PSOE i Ciutadans.

Es parla molt d’una situació d’empat. El sobiranisme no té prou força per imposar-se unilateralment, l’estat espanyol no podrà mai acabar definitivament amb ell. Però els governs d’Espanya sí que tenen capacitat coercitiva i complicitats internacionals sobrades per frenar-lo a la brava quan arriba a posar en perill el sistema establert. I en moments d’alta tensió com aquests, la divisió es trasllada a la mateixa societat catalana, on només els comuns i alguns alcaldes socialistes han fet un cert paper de pont. Queden pocs dies perquè l’autonomia quedi sota tutela del govern espanyol. Evidentment aquest escenari pot configurar una aliança de resistència més enllà del sobiranisme. Fa basarda evocar vells eslògans: contra el 155 viurem millor. Però la prioritat en aquest moment hauria de ser salvar el que es té, que és una plataforma de futur més segura que una nova travessia del desert, que és on ens conduiria la fantasia d’alguns de fer-ho saltar tot provocant un daltabaix econòmic. Que Puigdemont convoqui eleccions és la forma més viable -que no segura- d’impedir l’ocupació.

stats