Confondre autoritat i autoritarisme

En bona part la política espanyola es perd a Catalunya per ignorància. No la coneixen

Josep Ramoneda

1. Fortalesa. L’espectacle s’ha repetit dos dies seguits: diputats electes que arriben al Congrés des de la presó i tornen a la presó al cap d’una estona. El pla general de l’hemicicle ens els mostra com uns més entre els altres. Però ja se sap que sovint la veritat està en els detalls. I el detall en aquest cas és que ells, asseguts al seu escó, saben que després de participar en el ritu de la constitució de la cambra com tots –jurant el càrrec i votant– tornaran a la presó, i seran suspesos de la condició que acaben d’adquirir. ¿Algú coneix una situació equiparable en països de tradició democràtica? 

Diuen alguns –i no només de la radicalitzada dreta espanyola– que amb la resposta als esdeveniments de la tardor del 2017, l’Estat ha mostrat la seva fortalesa. Em sembla d’una autocomplaença infantil. La fortalesa d'un estat deriva de l’autoritat no de l’autoritarisme. Un estat amb autoritat és aquell que és capaç de resoldre políticament els problemes polítics. Evidentment, la capacitat repressiva forma part dels atributs d'un estat, i en democràcia està reglamentada perquè sigui degudament utilitzada. Però la solució repressiva ha de ser l’excepció i no la regla. I quan s'hi recorre sense haver explorat les vies de debat, negociació i pacte, l’estat no demostra força sinó debilitat. Un estat segur d'ell mateix, és a dir, conscient que la correlació de forces és clarament desigual a favor seu i coneixedor dels límits de l’altra part, hauria jugat les seves cartes polítiques sense por i amb grandesa. Però com deia l’historiador Keith Lowe, Espanya arrossega un problema secular d’autoestima i així que es torcen les coses opta gairebé sempre per la via autoritària.

2. Atzucac. Així comença una legislatura que havia d'estar marcada per la distensió, per obrir les possibilitats d’entesa perdudes. Però la trampa del Tribunal Suprem de traslladar al Congrés la decisió de suspendre els diputats presos permet que, des de la primera sessió, la dreta que no ha après res de les últimes eleccions segueixi a pinyó fix amb el discurs de criminalització dels dirigents independentistes i de les mesures d’excepció com a única resposta política. I que el PSOE s’instal·li en el tòpic que fora de la Constitució no hi ha salvació. No s'adonen que el que fan és transmetre la imatge d’un estat insegur, que no sap lidiar amb les discrepàncies. ¿Tant costa entendre que les societats són complexes i que més enllà de l’espai beneït pels poders establerts hi ha vida i que les democràcies es defineixen per la capacitat d’inclusió i no d’exclusió? 

El 28 d'abril els electors van enviar un missatge molt clar a la dreta: no només del problema català viuen els ciutadans. Casado i Rivera han fet el desentès, potser perquè el monotema els estalvia haver de parlar d’unes polítiques econòmiques i socials que, en nom de l’ortodòxia neoliberal, es desvien de les preocupacions de les persones. Però si la política vol guanyar respectabilitat, si es vol que l’Estat tingui realment autoritat i no només pulsions autoritàries que contaminen la divisió de poders, tot l’entorn político-mediàtic hauria de fer un esforç de reconeixement de la realitat. 

En bona part la política espanyola es perd a Catalunya per ignorància. No la coneixen. I no saben què proposar-li, més enllà de la quimera d’acabar amb l’independentisme. A la inversa, a Catalunya domina una percepció d’Espanya que pren una part (certes elits madrilenyes) pel tot i afavoreix un distanciament social i cultural que fa molt difícil forjar vincles i aliances. Sobre aquest desconeixement mutu s’han construït els mites i les banderes de cada cantó. De moment estem atrapats en una anormalitat –de la qual la jornada d’aquest dimarts va ser una mostra– que porta camí de convertir-se en patètica normalitat. És a dir, en atzucac.