En el contacte s’aprèn a viure

Ara que hem vist la por apoderar-se dels carrers, caldrà pensar en el risc

A Corea del sud els exàmens i proves d'accés es realitzen a l'aire lliure, sovint a recintes esportius, per tal d'evitar el contagi en plena pandèmia del covid-19 / KIM CHUL-SOO / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Descrèdit. "El temps està canviant, s'estén com una immensa planúria al nostre voltant", diu Ian McEwan. El confinament ha trencat la pauta temporal en la qual estàvem inscrits, els dies passen però el temps s'allarga, entre l'acomodament i l'angoixa. És una sensació fruit de la falta d'expectatives per recuperar l'escola, la feina, l'oci, els espais compartits: no tenim clar el quan ni el com, la inseguretat creix, l'escenari es va tensant. Deia Hannah Arendt que "la política neix en l'espai que hi ha entre els homes". I aquest espai és el de la societat: mentre estigui buit, la condició humana estarà mutilada. La contestació reapareix.

Fins i tot als polítics que havien passat amb millor nota la primera fase els costarà capitalitzar les noves etapes. Almenys per tres raons. 1) Perquè la tendència a amagar-se sistemàticament darrere el discurs dels científics els ha restat credibilitat. El que sap, aconsella, el que té la responsabilitat, decideix, però massa sovint s'han protegit de la seva inseguretat carregant les decisions als científics. 2) Perquè cada dia es més evident la responsabilitat dels governants en el desmuntatge de la sanitat pública en els últims anys, amb reduccions pressupostàries salvatges i amb privatitzacions massives de les quals ara paguem les conseqüències. I 3) Perquè en el fons de la desconfiança hi ha la consciència de la seva incapacitat de governar els processos actuals. Ho diu la jurista francesa Monique Chemillier-Gendreau: "Sense control polític l'economia es deu al rendiment dels inversors amb exigències cada cop més il·limitades". Qui governarà la nova etapa? De moment, està clar que els grans protagonistes de la globalització digital surten guanyadors d'aquest episodi, i encara més si la conseqüència principal és l'augment del control de les persones, en nom de la salut. Coartada perfecta perquè el poder de l'algoritme segueixi restringint els espais de privacitat.

2. Risc. Els primers senyals del desconfinament expressen el que era previsible: contenció de les generacions grans, retorn amb ganes del jovent als carrers i neguit en el món econòmic perquè no es pot tenir indefinidament tancat un país sense que els costos creixin exponencialment. El funcionament de la societat és el resultat d'una suma de vectors que emanen dels diversos poders que la componen i dels comportaments dels ciutadans –encara que darrerament hi hagi tendència a tractar-los com a infants més que com a subjectes polítics–. Uns pensen que, un cop passat l'episodi pandèmic, no haurà canviat gran cosa; d'altres, que els canvis –en la direcció d'una societat més telemàtica i distant– són ja imparables i que caldrà adaptar-s'hi. I, entremig, sobretot hi ha una demanda de pilotatge clar del temps que ve. La política no se'n pot desentendre com ha fet amb la globalització, que se li ha escapat de les mans. Els estats han d'aprofitar la demostració de poder que han fet amb el confinament per restituir la centralitat del que és públic, per posar límits als mercats en aquells terrenys prioritaris per a la vida de les persones: sanitat, ensenyament, treball.

Les democràcies occidentals tenen altra vegada la responsabilitat de defensar els drets individuals abans que se'ls emporti la dinàmica autoritària en curs. Diu Sloterdijk que la immunitat serà el gran tema filosòfic i polític després de la pandèmia. Potser sí. Però em sembla que ara que hem vist la por apoderar-se dels carrers, caldrà pensar en el risc. ¿Hi ha humanitat digna d'aquest nom sense risc? No ho crec: ho exemplifico amb l'educació. ¿Podem imaginar, en nom de la seguretat, un ensenyament centrat en la formació a través de la pantalla? Crec que ha de ser una prioritat absoluta recuperar al més aviat possible la comunitat escolar i universitària. Només en espais compartits la formació és creïble, llevat que l'entenguem (apoteosi del discurs meritocràtic) com un exercici individual d'estricte salvació personal. La gran victòria del virus –i dels poders autoritaris– seria la societat de la distància social. I l'ensenyament, la seva primera víctima. És en el contacte amb els altres, amb els diferents, que s'aprèn a viure.