Cronificar la situació

Cap de les parts gosa trencar el bloqueig, parapetada en el seu espai

escolta aquí l'article llegit de Josep Ramoneda

1. Límits. Si, com sembla, finalment el govern tripartit (Esquerra, comuns, PSC) a l’Ajuntament de Barcelona no és possible s’haurà perdut una gran oportunitat de començar a sortir de l’atzucac d’una política de blocs irreconciliables, en què cada moviment que no estigui previst és objecte de desqualificació automàtica per un cantó o l'altre. I serà el senyal que entrem en una fase d’estancament generalitzat que pot acabar penalitzant l’independentisme més que a ningú. 

El 2014 va marcar el final del cicle d’estabilitat del règim del 78 que havia començat el 1982. La tardor del 2017 hi va haver el xoc que va portar l'Estat a desplegar els seus instruments defensius, amb l’aplicació de l’article 155, és a dir, estrenant els mecanismes constitucionals d’excepció. A poc a poc, s’han posat en evidència els límits de cadascú. I el vot ha confirmat el que ja s’intuïa, que la ciutadania assumeix que ni la desfeta total de l’independentisme –com ha estat reclamant bona part de la premsa espanyola– ni la ruptura unilateral són possibles.        

S’ha arribat a aquest punt després de prop de dos anys d’un impàs, amb risc de fer-se crònic, en què la política ha estat substituïda per la gesticulació i d’una seqüència electoral intensa que ha deixat tot l’escenari en mans de la propaganda, sense que sapiguem realment quina és l’estratègia de cadascú. Mentrestant, les lluites pel poder s’han desplaçat a l’àmbit de rodalia de cada formació. Per aquest camí, el risc de degradació de la política és considerable. I els darrers moviments de Sánchez obliguen a preguntar-se on vol anar. Viure del sentit d’oportunitat té un límit: l’efecte sorpresa deixa de ser-ho quan es converteix en estil. 

Sánchez va guanyar perquè la ciutadania vol distensió. Va fer algun gest cap a l’independentisme quan el necessitava. Davant d’un bloc de dretes tancat i radicalitzat, va capitalitzar la reacció de l’electorat progressista, en part, a costa de Podem. I ara sembla que vulgui diluir el bloc que va frenar a la dreta, amb una retòrica apel·lació a Ciutadans i PP perquè li facilitin la investidura. D’obrir diàleg amb els independentistes a buscar que siguin prescindibles per no contaminar-se.                

2. Atonia. Toca governar, ja no hi ha excuses. Sánchez ens ha d’explicar un projecte per als pròxims quatre anys, i comença a haver-hi raons per dubtar de si el té. Haurà d’afrontar la previsible reacció davant de la sentència del Suprem sobre el Procés. Però, com passa sovint amb els que se senten instal·lats al poder, ha descobert la vocació centrista, partint de la qual es vol fer un cert lloc a Europa, de la mà de Macron. Altra vegada l’oportunitat per sobre del projecte. El PSOE és avui el principal partit socialdemòcrata d’Europa, quan aquesta ideologia comença a revifar: ¿no seria més ambiciós mirar de liderar la reconstrucció de l’esquerra per comptes d’anar a remolc del fals centrisme europeu?

En tot cas, sembla que Sánchez busca un temps de certa atonia. Sap que el diàleg amb el sobiranisme (i el govern català també ho hauria de saber) avui és impossible per una raó ben senzilla: no hi ha punt intermedi entre el que li poden demanar i el que ell pot donar. I tem els moments de tensió que puguin sorgir de la sentència del judici, amb el dubte de si marcarà o no un final d’etapa. Per això és lamentable que vies que començarien a relligar les coses, com el tripartit barceloní, no siguin possibles. Demostren que cap de les parts gosa trencar el bloqueig, parapetada en el seu espai, i que l’independentisme tampoc està preparat per a una nova etapa gens èpica, però molt política. Com Sánchez, tots opten per fer crònica la situació. És una manera de reconèixer que les forces no donen per poder fer un pas endavant. Ara falta entendre que només construint ponts es pot preparar el futur i acabar amb l’expressió d’impotència que són els vetos creuats.