Publicitat
Publicitat

Del surreal al real

Una de les qüestions principals és qui té l'autoritat necessària per dirigir l'inevitable canvi d'estratègia i de ritme que el sobiranisme necessita

1 . TRANSCENDENTAL. Arribats al punt en què estem, la campanya electoral està amortitzada, en el sentit que ja difícilment pot canviar de rumb. En un escenari en què les notícies judicials han tingut més pes que els debats polítics, la batalla ja no és ni per les idees ni pels projectes polítics, sinó que es lliura estrictament en el terreny de les lleialtats estructurals. I en això tant el nacionalisme espanyol com el català porten un clar avantatge a l’esquerra, que fa temps que no aconsegueix trobar el seu poble. No és casual que sigui un partit d’esquerres -els comuns- el que estigui atrapat al mig de la confrontació, amb dificultats per contenir la pressió dels dos blocs -l’unionista i l’independentista- sobre el seu espai. M’ho deia César Rendueles en una entrevista a La Maleta de Portbou : a l’esquerra “encantada d’haver-se conegut” li costa anar a trobar les classes populars. I em posava un exemple: “Els diagnòstics tan despectius sobre els votants del PP que s’han realitzat els darrers anys sense preguntar-se qui són. Són gent molt normal, els nostres veïns, i cal entendre què els passa pel cap i què passa a la seva vida. Per què tenen por? Per què se senten representats per aquesta gent?”

Cap de les parts ara enfrontades pot aspirar a una hegemonia real si no és capaç de créixer més enllà de les seves fronteres

Quan la campanya està decantada cap al terreny de les adhesions patriòtiques, les dues parts confrontades es poden permetre el menysteniment de l’electorat de l’adversari: acusar-lo d’abduït o considerar-lo traïdor a la pàtria. I la política s’agafa vacances. Evidentment, la polarització ve de lluny. I hi han contribuït esforçadament els que van creure que la dinàmica ascendent els podria servir per guanyar-li el pols a l’estat espanyol. Però la deriva judicial és la que ha determinat la campanya. Diuen que la justícia quan es posa en marxa no hi ha qui l’aturi. I és veritat. Però, qui la va posar en marxa? Som al mateix punt de sempre: el PP, que sap que és marginal a Catalunya, i que per aquest camí encara ho serà més, actua en la política catalana només pensant en els rèdits que li dona a Espanya.

La reiteració d’amenaces judicials durant la campanya alimenta la sospita que el govern espanyol, un cop ha vist que això d’aconseguir l’ensorrament de l’independentisme amb l’article 155 era pensament il·lusori, recupera la fabulació de derrotar-lo per escapçament general de la direcció del Procés. I ha estat Puigdemont el que ha buscat capitalitzar la dinàmica de campanya plantejada per Mariano Rajoy: “Hem de ser militants de Catalunya més que de cada partit”, ha dit. ¿De Catalunya o de Puigdemont? En la seva generositat suprapartidista, no deixa d’insistir que l’independentisme només el pot votar a ell com a president. Malament rai quan un es confon a ell mateix amb la pàtria.

2 . INCLUSIU. I, tanmateix, quan l’endemà del 21-D es tanqui el parèntesi electoral, i la crua realitat emergeixi a l’hora de formar govern, ens trobarem amb totes les qüestions que una campanya d’adhesions incondicionals ha volgut evitar. I la primera és qui, dins un independentisme que les circumstàncies han fet impossible renovar, té l’autoritat necessària per dirigir -i fer digerir- l’inevitable canvi d’estratègia i de ritme que el sobiranisme necessita. Del frenesí marca Mas-Puigdemont, que es va estavellar el dia 26 d’octubre per la falta de coratge del president per evitar la pàgina impossible, caldrà passar al ritme de corredor de fons. I tot semblava assenyalar Oriol Junqueras, que mai va ser entusiasta del referèndum unilateral. ¿És això el que es vol impedir retenint-lo a la presó?

En tot cas, unes eleccions construïdes sobre el simulacre d’un país dividit en dos parts prolonguen indefinidament el problema, amb un empat que és fals donada la desigualtat en la correlació de forces, i desnaturalitzen la complexitat real del país. Hi ha una franja significativa que no es pot encasellar ni com a unionista ni com a independentista, pressionada per una elecció en termes de lleialtats transcendentals, que és l’espai on es jugarà el futur del país. Perquè el que es necessita ara és recuperar la capacitat inclusiva. Cap de les parts ara enfrontades pot aspirar a una hegemonia real si no és capaç de créixer més enllà de les seves fronteres, superant, en expressió de Balibar, “la diferència cultural irreductible”. Cap via de governabilitat serà viable si no és ampliant la polivalència de cada bloc. I així passar del surreal al real.

Riure, malgrat tot