La desescalada i la condició humana

Parlar de guerra només té un sentit: afavoreix la por, legitima les situacions d'excepció

Un parc infantil precintat durant el confinament pel covid-19 a València / JUAN CARLOS CÁRDENAS / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Nova etapa. Del desconcert inicial al confinament i, ara, a un lent procés que anomenen desescalada. Efectivament, sembla que estem entrant en la tercera fase de l'episodi coronavirus. Desescalar, segons diu el TermCat, és: "Disminuir progressivament en intensitat, un conflicte, com a conseqüència del restabliment de la comunicació entre les parts i la consegüent baixada gradual de la confrontació, després d'un període de bloqueig". És a dir, seguim en el desafortunat llenguatge de guerra amb què molts dels governants han volgut enquadrar l'esforç que s'ha demanat als ciutadans per afrontar l'epidèmia que ha aturat al món. ¿On és l'estat major de l'adversari amb qui cal negociar la rendició? O és que som nosaltres?

Parlar de guerra només té un sentit: afavoreix la por, legitima les situacions d'excepció, apel·la a la unitat de la societat (i, per tant, a les proclames patriòtiques), silencia els dissidents i fixa els comportaments en forma d'ordres estrictes. Portarem dos mesos tancats a casa. Dos mesos guiats per discursos que retornen a la infància: els pares, quan et prohibien alguna cosa sempre afegien "ho fem pel teu bé". Els dirigents polítics ens ho han dit i repetit pilots de vegades. Han jurat i perjurat, sovint contra l'evidència dels moviments tàctics de desgast de l'adversari que acompanyaven les seves paraules, que ni ideologies, ni territoris, ni pàtries, res més que la nostra salut. I així ens han tractat d'una manera ridículament paternal, felicitant-nos per haver-nos portat tant bé. I diumenge, quan les criatures ens van fer veure que la societat seguia existint, unes quantes imatges de concentracions de gent, algunes de les quals manipulades, i les denúncies dels xivatos, dels fanàtics, van provocar airades apel·lacions d'alguns polítics a posar límits. No n'hi ha prou? 

2. Reconstruir la vida social. La fase de desconfinament té un objectiu final: crear les condicions sanitàries que permetin reconstruir la vida social. Requereix tot el bon sentit perquè, com ha dit Angela Merkel, caminarem sobre plaques de gel, però no pot sortir bé si no és des de la confiança, des del reconeixement de la responsabilitat dels ciutadans i des de l'acceptació que els marges del possible en la vida ordinària depenen de cadascú i no només de l'autoritat competent. I això no s'estimula amb amenaces ni amb renys sinó amb informació, explicant bé els passos que es vol fer i retornant el més aviat possible les llibertats perdudes. Com diu Timothy Snyder, no podem badar perquè "la gent autoritària sempre treu avantatge de la confusió i del misteri". La consigna del moment és mantenir la distància social. Però ha de quedar molt clar que no és un fi, és un mitjà, perquè distància i social són incompatibles. ¿O és que algú pensa de veritat que anem cap una societat profilàctica en què es redueixi al mínim els contactes i la base de les relacions sigui virtual? Em temo que perquè aquesta fantasia tingui sentit a la humanitat li falta encara alguna mutació, o qui sap si una fractura entre els superhomes i els últims homes, que en alguns mons ja és prou patent.

Del confinament n'hauríem d'haver après algunes coses: que per moltes fantasies transhumanistes que corrin, la nostra realitat no és la immortalitat, és la mort; que la nostra condició és la vulnerabilitat i que negar-la porta xocs com el que estem vivint; que la naturalesa és el nostre món i no som els reis de la creació als quals tot està permès; que no som individus aïllats sinó ciutadans, i que no tots som iguals davant del virus, com pretén la doctrina oficial. Una mirada al mapa de l'epidèmia és prou il·lustrativa. L'aïllament que patim pot ser plataforma cap al retorn a la vida comuna si ens ha servit per recuperar plena consciència de la condició humana. En la qual, per dir-ho com Montaigne, és l'experiència com a lloc de trobada amb el món i amb els altres el que ens fa ser qui som.