Eleccions: autoritarisme o democràcia

La impotència de la política està en l’origen de la radicalització de la dreta

Escolta aquí l'article llegit de Josep Ramoneda

1. Deficiències. Si no vols caldo, dues tasses. Aquesta és la penitència que li ha tocat a Sánchez per resistir-se a entrar en el joc dels debats televisius, quan la campanya agonitza i tot està ja dit i repetit. Tot, en realitat, és molt poc, perquè l’estratègia de la dreta només té un tema: Catalunya. Es posen de manifest, així, algunes deficiències estructurals del sistema. Si les eleccions les ha de decidir la qüestió catalana, quin sentit tenen uns debats sense representants dels partits sobiranistes? 

Casado i Rivera tiren contra un absent buscant que la bala trobi Sánchez en el seu camí. En realitat, aquest debat sense testimoni de la part catalana expressa l’essència de l’estat de les autonomies: “Molt descentralitzat en la despesa, però molt centralitzat en la presa de decisions”, segons la definició que vaig sentir ja fa anys a Rodríguez Zapatero. Ells decideixen, no cal escoltar a ningú. I de fet només Pablo Iglesias està fent referències explícites de reconeixement a l’independentisme.

Una altra deficiència és el desajust entre les preocupacions ciutadanes i el debat polític. A la darrera enquesta del CIS, Catalunya és la vuitena preocupació dels espanyols, molt lluny de les tres primeres: l’atur, la corrupció i la política, com si els ciutadans ja donessin per amortitzat el problema que centra la batalla política. Probablement aquest desajust explica que la política sigui la tercera preocupació dels ciutadans: la veuen impotent en la defensa dels seus interessos. Conscients d’aquesta impotència (amb poca voluntat d’enfrontar-se amb poders que els depassen) exciten la fibra sentimental com a única recepta que la dreta té a mà. Segurament funciona en moments d’inflamació de les ferides patriòtiques, però quan els dies passen i la tensió decau, l’afany d’alimentar les baixes passions dels més creients cau en el ridícul, com quan Rivera diu que Sánchez “porta al front la paraula 'indult'” o quan Casado afirma –pura falsedat– que Junqueras ha dit que ha pactat l'indult a canvi de la investidura de Sánchez. La impotència de la política està en l’origen de la radicalització de la dreta. No és només un problema espanyol.

2. Transcendència. Tanmateix, la campanya dona una bona lliçó a aquells que, davant de conflictes habitats per l’èpica i les grans il·lusions, obliden que la política és per sobre de tot lluita pel poder i s’escandalitzen quan constaten el caràcter fictici de les estratègies d’unitat entre partits. A la dreta espanyola, com a l’independentisme català, s’ha fet evident en aquest llarg període preelectoral que el primer objectiu és la lluita per l’hegemonia en l’espai propi. I així Rivera ataca Sánchez deixant escapar fuetades a Casado, de la mateixa manera que la rivalitat Puigdemont-Junqueras s’ha convertit en el centre de la política catalana, en moments de desconcert en l’estratègia. Si la pugna fraternal no es dona en l’espai de l’esquerra és perquè la diferència entre el PSOE i Podem és massa gran, i Iglesias treballa per optimitzar el paper de complement. Així ha descobert els valors socials i democràtics de la Constitució per fer-se’n intèrpret i portaveu.

Es diu que són unes eleccions transcendentals. I si veiem les propostes de la dreta és ben cert: només parlen de presó, de restriccions constitucionals, de retallades a la llibertat d’expressió, d’enduriment de penes i de negació de reconeixement als sobiranismes perifèrics, als quals volen excloure del Parlament espanyol. Però ho són, sobretot, perquè urgeix –aquí i arreu d’Europa– una renovació de les institucions per acabar amb la crisi de representació, incorporar la ciutadania a la deliberació col·lectiva i fer reformes per combatre el malestar i les desigualtats. És l'única manera d’evitar la deriva cap a l’autoritarisme que la dreta ha fet seva. ¿És la polarització ja irreversible? ¿Autoritarisme o democràcia?