APUNTS AL NATURAL

Un pegat d’emergència

Probablement Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat per intentar reformar el delicte de sedició

Els presos i acusats en la primera sessió del judici al Procés / POOL / REUTERS
Escolta aquí l'article en àudio

1. Oportunitat. El govern espanyol semblaria (tractant-se de Sánchez sempre s’ha de parlar en condicional) decidit a emprendre una reforma urgent del delicte de sedició. El ministre del ram, Juan Carlos Campo, parla d’adaptar-lo a la legislació d’altres països europeus. Però tots sabem que va d’una altra cosa. Per fi, sembla com si el govern es decidís a posar fil a l’agulla al que fa temps que molts diuen en privat però ningú s’atreveix a dir públicament: que és indispensable per entrar en una nova etapa en la qüestió catalana que els presos estiguin el carrer i els exiliats trobin la porta de retorn entreoberta. Probablement Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat per intentar-ho. 

La triple dreta passa per un mal moment, amb el PP altra vegada amb l’aigua de la corrupció al coll, quan l’operació Kitchen està posant de manifest l’ús delictiu de les institucions durant el període Rajoy - Fernández Díaz per espuris interessos de partit, i amb el fracàs de la renovació de Casado, amb la inexperta Díaz Ayuso desbordada per la pandèmia i posant en evidència que no n'hi ha prou amb l’activisme en la comunicació per construir un personatge polític. L’independentisme ha verificat que l'estratègia de confrontació intel·ligent –te raó Artur Mas de preguntar què significa– no fa més que augmentar el desconcert. I en l’espai sociològic del sobiranisme, creix el nombre dels que assumeixen allò que sembla evident però que ha necessitat dos anys de confusió perquè se’n prengués consciència: que la via unilateral a la independència és una quimera, perquè no s’ha avançat –ni es previsible que s’avanci– en els cinc factors indispensables per fer-la possible.

Seguim estant allà on érem just abans de l’octubre del 2017, els factors que condemnaven al fracàs la proclamació de la República segueixen vigents: no hi ha una majoria social suficient per a la independència, no es disposa de capacitat insurreccional, no es té poder coercitiu per imposar una nova legalitat, no es compta amb el suport dels principals poders econòmics del país, la Unió Europea està alineada amb l'estat espanyol i no hi ha cap potència mundial disposada a donar un cop de mà. I si una confrontació intel·ligent és aquella que permet avançar, en aquest cas no hi ha vies d’acceleració possibles. Només cap a una lenta acumulació de capital polític, que no pot descuidar les necessitats del present si no es vol perdre un llençol a cada bugada.

2. Renovació. Per poder passar de la confrontació al diàleg cal que s’assumeixi que la judicialització de la política no pot ser el territori de resolució d’un problema polític i que no és una sortida assumible la negació de l’opció independentista. Per tant, s’imposa donar reconeixement als que han patit la repressió. I segur que la millor via seria l’amnistia, perquè conté un punt d’assumpció de la injustícia per part de qui l’atorga. Però això avui sembla difícil i més sabent que és impossible la complicitat de la triple dreta per a una operació que té una significació d’estat. La reforma del delicte de sedició és entrar per la porta de darrere, però permetria almenys que presos i exiliats normalitzessin la seva situació (i al mateix temps, modificaria les condicions d’escenaris futurs) i obriria noves possibilitats de relació entre el govern espanyol i el govern i els partits catalans, enfront del guirigall que esclataria a Madrid, amb els partits de la dreta i la premsa afí desencadenats.

D’alguna manera, s’hauria recuperat la possibilitat de mirar-se a la cara. I això, al mateix temps, permetria la renovació indispensable de l’espai independentista, recuperant l’autonomia de les diverses sensibilitats que ara conviuen mirant-se de reüll. I ja posant-hi una mica de fantasia, potser algú perdria la por al que diran, a ser assenyalat com a traïdor, màxim plaer dels afins al transcendentalisme nacional, i començaria a dir les coses pel seu nom, per fer possible reprendre camí, amb consciència de què està a l’abast i què no ho està. S’evitaria així que entotsolats mirant l’infinit, bocabadats davant de les grans paraules, perdem definitivament el present.