Estat de provisionalitat

La virulència verbal del conflicte català porta a banalitzar els mots de manera miserable

1. Paraules. Dies com aquests en què la matança de palestins a mans de l’exèrcit d’Israel ocupa les portades arreu ens fan prendre consciència de la importància de no frivolitzar amb les paraules. El president Torra ha repetit que Catalunya vivia una crisi humanitària. Compte amb els mots: una crisi humanitària és el que passa a Palestina, a Síria o a la Mediterrània convertida en mar Mort. Tenir uns quants dirigents polítics a la presó o a l’exili és moralment lamentable i un disbarat polític i judicial que ho bloqueja tot. Però dir-ne una crisi humanitària em sembla una lleugeresa greu. Fa temps que la virulència verbal del conflicte català porta a banalitzar els mots de manera miserable. Com quan es parla de cop d’estat per referir-se als esdeveniments d’octubre o quan s’apel·la al nazisme o al feixisme per desqualificar el sobiranisme català. (Això no impedeix que aquí hi hagi hagut nazis i feixistes com a tot arreu.)

Tanmateix, la moda és la provisionalitat. Res és tan escaient a la condició humana, contingent per naturalesa i, per tant, sempre a precari. Però precisament una de les funcions de la política –de l’estat– és ancorar aquesta precarietat. Conviure demana construir ficcions que ens ajudin articular el que tendeix al desordre. D’aquí que en política visquem sempre en aquesta dualitat entre el que es diu i el que es fa. La governança funciona quan es dona la justa distància entre les paraules i l’acció. L’expectativa de futur és compensació inevitable al sentit tràgic de la vida. Però la política tracta del repartiment del poder, i el poder té una mesura: les relacions de forces. Saber el que et pots permetre en cada moment és decisiu si no vols estavellar-te.

2. Simetria. Sorprèn que un president es presenti com a provisional, en trànsit per cedir el lloc a qui l’ha proposat. Però de fet convergeix amb la situació política espanyola: totes les estratègies estan muntades sobre la provisionalitat. El PP intenta allargar l'agonia a l'espera d'un miracle. Ciutadans està convençut que així madura el seu assalt al poder. El PSOE intenta flotar sobre el no-res.

El republicanisme com a cultura és la música d’acompanyament d’un període sense fita històrica determinada

En aquest context, l’estratègia Torra sembla bastant transparent, malgrat els excessos verbals. Restaurar Puigdemont és la picada d’ullet al sector més irredempt de l’independentisme. El republicanisme com a cultura és la música d’acompanyament d’un període sense fita històrica determinada (a l’estil 9-N o 1-O) que pot encallar en qualsevol moment (pressupost, judicis). I Torra sap que aquesta vegada el marge de transgressió serà limitat. Si sobre una idea hi ha unanimitat a Madrid és que l’error del 155 va ser no aplicar-lo el 6 de setembre. La provisionalitat combina perfectament amb les estratègies dels partits espanyols: escalfar l’ambient fins a unes municipals que, com altres vegades, seran preludi d’una nova etapa.

De manera que l’objectiu ara és Barcelona. La pretensió del sector que en aquests moments controla com a minoria de bloqueig l’independentisme és tornar a imposar una llista unitària per aconseguir la capital, perllongant així el segrest del PDECat i d’Esquerra imposat per Puigdemont. I frenant una vegada més l’expressió de la diversitat política del sobiranisme que permetria obrir aliances més enllà. Cal preguntar a Esquerra i al PDECat per què permeten que un grup minoritari al voltant de l’expresident els impedeixi fer el que diuen que caldria: abandonar a mitjà termini la fantasia de la via unilateral i emprendre un període de governança efectiva, ampliació d’espais i acumulació de capital polític. Però s’ha optat per la simetria amb la política espanyola: entrar en el joc de la provisionalitat per la via de cultivar la faula berlinesa i mantenir la sobreactuació i la confrontació. I s’ha perdut l’oportunitat de mostrar maduresa enmig de la confusió.