Falses concessions, velles trampes

El trasllat dels presos no pot fer oblidar que és inadmissible que no tinguin llibertat provisional

1. Trasllat. El trasllat del dirigents independentistes a presons catalanes confirma l’estret marge en què es mou el president Sánchez si vol retornar el conflicte català a l’àmbit polític. És el preu de la investidura, diu la dreta espanyola. Però ni és una graciosa concessió ni normalitza la situació dels empresonats. I en qualsevol cas no pot fer oblidar el que és inadmissible: que no se’ls concedeixi la llibertat provisional. Per definició, la presó sense condemna és excepcional. Allargar-la ha d’estar molt justificat perquè afecta un dret fonamental: la llibertat. I no és el cas. 

Per als partidaris de l’estratègia de l’escalada cap a un nou moment de xoc, com si l’experiència anterior no servís de res, el trasllat és una bona notícia, millor que l’excarceració: afavoreix la confrontació. Si es canvia la qualificació dels empresonats o se’ls concedeix algun permís especial, la reacció des de la judicatura serà immediata i es rellançarà l’enrenou. A major glòria dels partidaris del com pitjor, millor.  

Cal que dins del sobiranisme cadascú sigui qui és, amb accents propis. Separats sumen més. I amplien camp

La via política serà molt difícil mentre no es resolgui la qüestió judicial. I tots sabem que va per llarg. Amb el temps es farà més palesa l’enorme irresponsabilitat del govern de Rajoy quan va transferir aquest conflicte a la justícia en lloc d'afrontar-lo políticament. No només la corrupció, també el sobiranisme l'ha escombrat. Encara que no es vulgui reconèixer, era un home amortitzat des de l’aplicació del 155. Haver d'arribar a l'excepció és aixecar acta de la pròpia impotència. I Pedro Sánchez, per la part que li toca, ho hauria d’entendre. La negativa a reconèixer Catalunya com a subjecte polític ha impossibilitat que els governs espanyols fessin política aquí. Mentre Jordi Pujol guardava la vinya, tot garantint la governabilitat d'Espanya, els presidents espanyols vivien tranquils mirant cap a un altre cantó. Però quan aquest sistema es va esgotar, no van saber llegir la nova situació: en destapar l’olla, l’aigua bullia, i van pensar que ja es refredaria sola.

2. Patriotismes. Sánchez té poc marge. Com ja han advertit els candidats a la presidència del PP (no hi haurà prou paracetamol, diu Saénz de Santamaría), quan s’acabin aquestes patètiques primàries, sense votants, ni idees, ni renovació, s’aferraran a la bandera, per donar maldecaps al president i per seguir la pugna patriòtica amb Ciutadans. ¿Aguantarà Sánchez el setge? L’estat d’aquesta batalla el va definir García Albiol quan va acusar el president Torra de “blasfemar contra Espanya”. És a dir, la nació com a inefable, la pàtria com a realitat sobrenatural més enllà de les persones. I compte perquè entre el sobiranisme també està molt estesa aquesta creença, que converteix la política en batalla entre el bé i el mal.

El sobiranisme ha de negociar si no vol que, en la pròxima confrontació, a la tragèdia s’hi sumi la farsa. No hi ha via pactada que no requereixi temps, i més quan la de ruptura és inviable. El sobiranisme ha de deixar d’insistir que l’objectiu és a l’abast de la mà, una fantasia que no té eficàcia performativa sinó autodestructiva. No es pot infravalorar la potència de l'Estat ni creure que no reaccionarà si es veu amenaçat en la seva integritat. I sobretot s’ha de reconèixer que queda molt per fer. Oriol Junqueras ho ha assenyalat: és un fracàs que les classes populars de moltes ciutats de l’àrea metropolitana votin Ciutadans. Cal que dintre del sobiranisme cadascú sigui qui és, amb accents propis. Separats sumen més. I amplien camp. Les llistes úniques tenen trampa: són expressió de la creença que la nació és un ens superior, per sobre de les persones i dels conflictes propis d’una societat avançada. Redueixen el vot a una sola raó.