La faula de la normalització
1. RIDÍCUL. “Els independentistes no han guanyat cap batalla”, diu el president Rajoy. Però com a mínim n’hi han fet perdre una a ell: han posat en evidència la seva incapacitat per afrontar políticament el principal intent de subversió de l’estat espanyol en quaranta anys. Des de fa cinc anys les cartes són sobre la taula i les diferents etapes del projecte sobiranista han estat públiques i conegudes. Durant aquest temps el sobiranisme ha tingut sempre la iniciativa i el govern espanyol ha respost a cada nou pas amb la mateixa cançoneta: el imperio de la ley. I amb la secreta confiança que tot plegat no arribaria enlloc i que el balanç final serien més vots per al PP. Aquesta dinàmica ha conduït Rajoy a un dels ridículs més monumentals de la política europea. Després d’anunciar solemnement que el referèndum de l’1-0 no tindria lloc i que la seva estructura organitzativa estava desmantellada, va resultar que les urnes van arribar als col·legis i que centenars de milers de persones hi van anar a votar. La fúria per aquella frustració va donar la volta al món, com tots sabem.
En qualsevol país, aquest fracàs dels serveis d’intel·ligència i de seguretat hauria provocat un daltabaix. Aquí, res: el Parlament espanyol està pràcticament paralitzat. La iniciativa legislativa del govern és mínima. Tot és Catalunya. Altres grans qüestions, des del risc per les pensions quan la caixa es buida fins als efectes desoladors d’una recuperació a costa dels salaris i del treball, passant per l’eclipsi d’Espanya en l’esfera internacional, no sembla que siguin ni tan sols a l’agenda de l’oposició, cada cop més submisa. I, tanmateix, Rajoy diu que està content. Fa uns dies va fer unes declaracions d’aquelles que un s’ha de pessigar per creure-se-les. El president es va vantar que des de la Segona Guerra Mundial cap govern democràtic a Europa havia pres una decisió tan dura com l’aplicació de l’article 155. Era la confessió d’un fracàs, però Rajoy el presentava com un triomf. Missatge als seus: a mi com a mascle ningú em guanya. És patètic, però és on som.
2. NORMAL. Ben segur que la justícia, a desgrat de molts jutges, està sent qui marca els temps de la política. I els moments estel·lars de la campanya electoral vindran determinats per decisions judicials, la qual cosa no diu res de bo de l’estat de salut democràtica. Efectivament, els països europeus donen i donaran suport a Rajoy. Europa és un club d’estats que es comporten de manera corporativa: no el deixaran sol. Però això no evita que no agradi gens veure unes eleccions en les quals un bon nombre de candidats són a la presó o en perill d’anar-hi si tornen al país. No és normal a Europa.
Tot i això, l’objectiu d’aquestes eleccions és, en paraules del mateix Rajoy, tornar a la normalitat. Què és la normalitat per a ell? Senzillament, la derrota de l’independentisme. Que guanyi l’unionisme sense complexos -i en això Ciutadans li passa la mà per la cara- per sotmetre les institucions del país a un procés de normalització (una expressió que recorda el llenguatge soviètic durant la revolta de Praga), d’adaptació a la norma del sistema de poder (polític, cultural, ideològic) del qual s’estaven distanciant. De manera que la convocatòria electoral ha acabat tenint el que Rajoy volia evitar: un caràcter plebiscitari. El sobiranisme necessita guanyar per demostrar que no ha estat escalabrat. I per això els partits sobiranistes no van dubtar ni un minut a presentar-se: no fer-ho era entregar les institucions i signar la claudicació. La desbandada inicial, en el singular dia després de la declaració d’independència, va generar un miratge a Rajoy. Si no li surt bé el 21-D, si seguim en la normal anormalitat catalana, haurà esgotat la seva capacitat d’encanteri davant dels poders fàctics.
Quina és la conseqüència de tot plegat? Que el vot de supervivència és un vot d’adhesió, i que per tant la campanya es jugarà en el camp de les opcions incondicionals, donant vacances a l’única cosa que podria ser font de normalització real: l’exigència que cadascú expliqués com enfocarà realment l’endemà. En tot cas, el principi de realitat no pot ser negat indefinidament per les dues parts, i segur que les coses s’hauran de fer d’una altra manera. Llàstima no poder-ho discutir abans de votar. De moment, sembla que el principi d’unilateralitat se l’ha endut el vent.
