Fi de cicle
Filòsof1. 2003. Tinc la sensació que s’està tancant el cicle que va començar el 2003, amb la campanya electoral de Josep-Lluís Carod Rovira, que va produir el primer gran salt de l’independentisme. Carod va fer una petita revolució laica, una dessacralització que obria les portes a persones alienes a l'imaginari nacionalista. Per voler un estat propi no cal ser nacionalista, i potser ni tan sols independentista. 'Ismes' fora: l’objectiu està obert a tothom. Va quallar. El moment era oportú: el nacionalisme, tants anys guiat per la interpretació del seu gran sacerdot, Jordi Pujol, donava senyals de fatiga. I Catalunya, anticipant-se al conjunt d’Espanya, trencava el seu bipartidisme.
Des de llavors l’independentisme ha anat creixent fins a estabilitzar-se en el suport actual (47 per cent). L’aturada –la dificultat d’anar més enllà i el xoc desigual amb les institucions espanyoles– ha dut a un impàs que és territori adobat per a la recuperació dels accents tradicionalistes amb clau de resistència: el nacionalisme essencialista, l’exigència de lleialtats supremes, el tancament defensiu; en fi, la reducció de la polivalència de l'independentisme.
L’elecció de Quim Torra, que amb una actitud gens republicana es declara president per delegació (amb manifesta devaluació de la institució) i fidel al president legítim (com si a ell no l’hagués votat el Parlament), té tots els indicis del fi de cicle obert fa quinze anys i del retorn al patriotisme transcendental, a un nacionalisme conservador que ens retorna a la figura del depositari de la raó patriòtica, ara versió Carles Puigdemont. Una estratègia que, per molt que es vesteixi de grans paraules, no pot dissimular els seus instints bàsics: mantenir viva la figura de l’expresident, absorbir definitivament el PDECat i evitar que Esquerra Republicana sigui la primera força del sobiranisme. I així bloquejar el canvi d’estratègia que la situació requereix després de la desfeta del 27 d’octubre.
En comptes d’ampliar, el camp s’estreny. En comptes de guanyar autoritat moral davant d’un nacionalisme espanyol que s’està desbocant, se li fa el joc, entrant en una dinàmica de confrontació que alguns deuen considerar beneficiosa. Té raó Ignacio Sánchez-Cuenca quan diu que el conflicte català està empobrint la democràcia espanyola, però també quan adverteix que els partits estatals estan disposats a pagar aquest preu. Hi perdrem tots, per molt que alguns es facin la fantasia que Europa ens vindrà a rescatar.
2. 2018. Catalunya no es pot deixar endur pel discurs ultranacionalista que cada cop amenaça més territoris europeus. I si algú pensa que són aquests els que ens han de redimir, marxem corrent. Els partits que tant s’escandalitzen amb el nacionalisme català ja l’estan desplegant. Albert Rivera, l’estrella ascendent, va presentar la plataforma del “nou patriotisme espanyol”, al so de la música de Marta Sánchez, “per recuperar l’orgull de pertànyer a aquesta gran nació”, completant una carrera fulminant cap a l’extrema dreta. I Pedro Sánchez, incapaç de posar política i idees on Rajoy només posa activisme judicial, també s’hi apunta. Fa un any es va venjar dels que l’havien defenestrat –per haver-se negat a afavorir l’elecció de Rajoy– guanyant la secretaria general. Del “No és no” al “Sí és sí”: ara cada cop que Rajoy el crida corre a donar-li un cop de mà. I, per si no fos prou, s’apunta a la línia Rivera demanant més article 155 i tractant Torra de racista. Tot això és l’expressió d’un gran fracàs: Rajoy ha estat incapaç en cinc anys d'encaminar políticament la qüestió catalana, ha deteriorat seriosament les institucions espanyoles i ha enfonsat el seu partit. L’independentisme és laic. Entrar en la guerra entre nacionalismes és la pitjor de les estratègies possibles.
