Final d’una època

1. Adéu al passat. L’enunciat podria ser aquest: el que la ruptura del bipartidisme va anticipar ho ha culminat la qüestió catalana. I el 28-A ha significat el final d'un període de la democràcia espanyola: el que va ser modelat per Felipe González i per José María Aznar, i va donar lloc a un bipartidisme corporativista quasi perfecte, amb la col·laboració de Convergència i Unió i del PNB. S’atribueix a Manuel Fraga aquesta frase: “La vertebració d’Espanya és el PSOE, el PP i la Guàrdia Civil”. I Manuel Vázquez Montalbán afegia: “I el Campionat Nacional de Lliga de futbol”.

Just quan el PSOE surt de la seva crisi de la mà de Pedro Sánchez, l’ensorrament del PP s’ha fet evident. L'1 d’octubre del 2016, després que Felipe González, de bon matí, donés la consigna per ràdio, Pedro Sánchez va ser descavalcat per la direcció socialista en negar-se a afavorir la investidura de Rajoy com a president. Sobre aquella humiliació Sánchez va construir pacientment el camí que l’ha dut a la victòria de diumenge. No se’n va anar a casa, va buscar el suport de la militància, va guanyar la secretaria general a Susana Díaz, la candidata oficial, va fer caure Rajoy amb una moció de censura, i ara ha culminat la recuperació del partit. Adéu a la vella guàrdia. El PP va amb retard. Tot just ara toca fons. Rajoy va dilapidar l’herència de la dreta unida que li va deixar Aznar. I Casado s’ha equivocat de temps en posar-se sota el mestratge del president de la FAES. La seva mentalitat conservadora l’ha dut a buscar la recuperació en el passat. I el PP ha tocat fons, amb tot per inventar. Fi del període que es va obrir el 1982 i va entrar manifestament en crisi el 2015, amb la ruptura del bipartidisme. Aquell model de representació s’havia esgotat, ¿hi haurà les complicitats suficients –i entre elles la dels catalans– per construir-ne un de nou? Un cop més funciona el tòpic que diu que Catalunya és determinant per a la governabilitat d’Espanya.

2. Doble valència. Passa sovint que la ciutadania, quan es deixa que s'expressi, mostra una mirada més llarga que la dels seus dirigents. Per molt que sempre, i especialment en campanya, els polítics adulin el personal, la por i la desconfiança en el poble forma part de la filosofia espontània dels que manen. El temen perquè sovint els ha descavalcat. I especulen amb les baixes passions estimulades per les grans fabulacions (déus, pàtries, redempcions). I així la dreta ha quedat amb un pam de nas: el conflicte català li ha passat per sobre quan es pensava que havia trobat en la defensa abrandada de la unitat de la pàtria el camí directe a la victòria. Què ha passat? Que la qüestió catalana no és la principal preocupació dels espanyols; que una majoria de ciutadans no estaven per la lògica de guerra dels partits que quan parlen de Catalunya només tenen un registre: l’insult i el recurs al Codi Penal i a les mesures d’excepció; i que la voluntat de pacificació té premi.

També a Catalunya, on els ciutadans han ratificat a la vegada el projecte independentista i l'aposta per la distensió, assumint que la fase de la confrontació i l’efectisme ja està esgotada. Queda ara un segon 'round', les eleccions municipals i europees, per acabar de ratificar aquest nou període. I atenció a Catalunya perquè la cita del 26 de maig arrenca amb una ERC reforçada –amb una implantació territorial que semblava patrimoni del món convergent– i un PSC, dopat per l’èxit de Sánchez, que recupera el cinturó roig. El fet és que les municipals s'encaren amb una doble majoria: independentista (ERC, JxCat, Front Republicà) i d’esquerres (ERC, PSC i comuns). Amb una força de doble valència com és Esquerra Republicana. I amb la confirmació que la ciutadania aposta per una via política d’acumulació de capital i construcció d’aliances. Vindran moments convulsos –començant per la sentència judicial- però cal construir un nou marc que permeti ampliar l’àmbit del possible, mentre la dreta es llepa les ferides.