El futur i les seves quimeres

Cada vegada que algú em parla del gran canvi que ve, em ve una pregunta: qui en serà el subjecte?

Un home amb mascareta viatja amb autobús a Buenos Aires, l'Argentina, durant la pandèmia del covid-19 / JUAN IGNACIO RONCORONI / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Què passarà? Prudència amb el futur que sovint només és un conte per espatllar el present. Ara toca parlar-ne, després d’un llarg temps en què aquesta categoria havia estat substituïda per l’acceleració i desprestigiada per una literatura distòpica que ens ha anticipat coses que no hem volgut veure. Els humans sempre busquem sentit i culpables, és a dir, una promesa que posi en sordina la nostra fragilitat i una figura perversa a qui puguem culpar de les nostres desgràcies. Per això aquests dies tantes converses privades, tantes entrevistes mediàtiques, comencen amb la mateixa pregunta: i tu què creus que passarà?

Si fes la mitjana de les respostes que he llegit probablement em donaria que en el fons no s’esperen grans canvis. En tot cas pesa més la idea d’adaptació que de gran transformació. Hi ha consciència que, malgrat el terrabastall, els que governen les veles del gran vaixell tenen les forces bastant intactes. O, dit d’una altra manera, que estem ja molt acostumats al tòpic instal·lat en els últims anys: “no hi ha alternativa”. Els que rondàvem els 18 anys l’any 68 sabem com va acabar la imaginació al poder: els esvorancs oberts en les hegemonies culturals de l’època els va aprofitar la revolució neoliberal, que va destruir el vessant social i va consagrar l’individualisme meritocràtic (la fantasia ideològica del nostre temps). I les generacions digitals s’han hagut de manejar en un món sense promesa, marcat per la precarietat laboral i el retard en l’emancipació en què la política naufraga víctima de la seva pròpia impotència. És un món amb una periodització marcada per la por: la por al terrorisme, la por de l’altre, la por a l’exclusió i ara la por al virus. Per això, cada vegada que algú em parla del gran canvi que ve, em ve una pregunta: qui en serà el subjecte? 

2. Qui governa el món? Dilluns vaig rebre dos inputs ben diferents sobre el que passarà. Un del ministre d’Afers Estrangers francès, Jean Yves Le Drian (a Le Monde), amb una bel·ligerància impròpia d’un diplomàtic. Deia el ministre que tenia por “que el món de després s’assemblés furiosament al d’abans, en pitjor”. I arribava fins i tot a afirmar que “la pandèmia és la continuació per altres mitjans de la lluita entre potències”, que la Xina juga a dividir a Europa i que camina convençuda que el lideratge mundial ha de ser seu.

A la tarda, a l’Escola Europea d’Humanitats (online), el filòsof i veterà activista italià Franco Berardi Bifo evocava les revoltes que l’any passat, just abans de l’aturada, van recórrer el món. I ens deia que si tots aquells moviments estaven condemnats per la consciència que no hi havia alternativa, la pandèmia podria ser la rampa de sortida cap a una nova etapa, en la mesura que transformava la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres. Com si d’aquesta experiència n’hagués de sortir una nova concepció del temps, del treball i de la vida. Al final del camí, Bifo no hi situa cap paradís utòpic, simplement el principi d’utilitat, una de les bases de la modernitat que l’acceleració s’ha carregat. Com? Bifo apel·la a la imaginació i a la complicitat. 

També el ministre francès demana complicitat perquè Europa sigui la potència que hauria de ser. Com diu Edgar Morin, “la crisi que viu la humanitat és que no arriba a constituir-se en humanitat”. Qui governa al món? Aquesta és la pregunta que obre la porta a la desconfiança en el canvi. Perquè s’ha demostrat que a l’hora de la gran amenaça han hagut d’agafar el relleu els desprestigiats estats nació, que han dissolt la vida social, limitant-la a les emocions i a la distància (per pantalla o per metres), és a dir, reduint-la (perill) a la disciplinada obediència dictada per la por i la culpa. Passat aquest episodi, si hi ha un canvi, qui el liderarà? Qui desbancarà els que controlen els fluxos de diners, de comunicació, de mercaderies i, fins i tot, de persones? ¿Té recorregut la democràcia liberal davant del poder de l’algoritme i de l’autoritarisme? Tot el que es pugi fer passa per la defensa i dignificació del que és públic, després de trenta anys de descrèdit sistemàtic.