Pandèmia, salut i llibertat

El missatge de la salut per sobre de la llibertat és una trampa

La Barceloneta el segon dia de passejades permeses durant el confinament per la pandèmia del covid-19 / ANDREU DALMAU / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Memòria curta. Tinc la sensació que el camí del desconfinament l’acabaran marcant els ciutadans. Ja ho estan fent. Formalment, Barcelona encara està en fase zero –per molt que sigui atenuada– i tanmateix ja sembla una altra ciutat respecte a com era fa quinze dies. Només la presència massiva de mascaretes fa que el paisatge no sigui homologable a la vella normalitat. La porta s’ha entreobert i la ciutadania, de mica en mica, va fent de les seves. Al llarg de la humanitat hi ha hagut grans avenços científics, tecnològics, jurídics i econòmics, però en el fons, en  els instints, les pulsions i les passions, l’espècie continua sent la mateixa, bé que modelada (sublimada) pel procés de civilització, com va explicar Freud a El malestar en la cultura. Per això surt a buscar l'altre de seguida que té l'oportunitat de fer-ho i relativitza les prohibicions amb facilitat.

Les pandèmies tenen un poder singular: aconsegueixen que la mort sigui viscuda de manera col·lectiva, no individual. Ens morim un a un, però quan la malaltia pren la dimensió d’epidèmia sembla com si anéssim a morir tots alhora. “L'epidèmia com a lloc dels morts, la malaltia com a manera de viure”, diu la historiadora Françoise Hildesheimer. La comunitat se sent amenaçada en la seva totalitat. I això comporta una càrrega emocional molt forta. 

Tanmateix, Hildesheimer constata que al llarg de la història les pandèmies han estat de memòria curta. Un cop han passat, d’una manera potser una mica fatalista, s’obliden ràpidament. Probablement la pregunta que ens hem de fer és si les circumstàncies actuals són diferents i si hi ha raons per pensar que l’ombra aquest cop serà més allargada. És evident que el discurs de la nova normalitat pretén anticipar-nos un món de reglamentació creixent: amb mascaretes, distància social, reunir-se poc i viatjar gens. ¿Ens ho hem de creure? Tinc la sensació que els criteris construïts sobre legitimacions profilàctiques i higièniques quedaran molt condicionats pel temps de la memòria. I, en tot cas, el que menys demanen els temps que venen és que l’estat d’alarma sigui reemplaçat per una apoteosi reglamentista de pàgines i pàgines de BOE.

2. Trampa. Com deia Günther Anders, en el llenguatge de la política, poder “sempre significa deure o obligació”. Però si volem que aquesta experiència serveixi d’alguna cosa no hem de fer-la pivotar sobre el reforçament del poder conforme a models en curs com el xinès o l’autoritarisme postdemocràtic, sinó sobre el debat públic que l’amenaça del virus ha impedit. I això vol dir: en primer lloc, en paraules de la mateixa Hildesheimer, “declinar en els fets el principi, utilitzat per al confinament mundial, segons el qual el que és humà ha de tenir preeminència sobre el que és econòmic”. I, en conseqüència, treure les lliçons adequades de l’advertència que emana del coronavirus: estem forçant els límits de la naturalesa i amb ella de nosaltres mateixos: què hem de fer? ¿Reprenem l’acceleració il·limitada –que no s’ha aturat durant aquests mesos, s’ha tancat les persones però no les tecnologies– o ens plantegem de veritat els límits del possible? És a dir, ¿estem en condicions d’afrontar seriosament la sostenibilitat de l’espècie humana, que faci efectiva la supervivència en llibertat?

La crisi del coronavirus ens haurà fet prendre consciència dels límits però també haurà posat en evidència que lluny que estem de la governança del món. El filòsof Francis Wolf ha vist un senyal de progrés moral en la resposta al virus. ¿Però realment la humanitat ha viscut aquesta experiència com una comunitat? Mal camí si som una espècie que es reconeix en un sol punt: el confinament. Crec que deduir d’aquest episodi que hi ha un conflicte entre sanitat i llibertat és equivocat. Entre altres coses perquè la llibertat és un element essencial per a la vida bona, per a la salut. I aquesta és la qüestió: es tracta de crear unes condicions per viure millor, no per impedir la mort, perquè això és impossible. Per això el missatge de la salut per sobre de la llibertat és una trampa. I en el fons expressa la voluntat que res no canviï.