Paràlisi, impotència, unitat

Quan la política patina adquireixen protagonisme altres poders: l’econòmic, el judicial, el mediàtic

Escolta aquí l'article llegit de Josep Ramoneda

1. Distorsió. La paràlisi de la política comença a ser alarmant. El govern espanyol porta ja un any en situació de provisionalitat i no sembla que Pedro Sánchez tingui cap pressa per sortir-ne. El govern català, agafat a un sol tema, i en mans de dos partits cada dia més embrancats en la lluita per l'hegemonia en el sobiranisme, dona senyals d’inanició, com si no hagués sortit encara de la suspensió. ¿Impotència de la política o irresponsabilitat dels seus dirigents?

Quan la política patina adquireixen protagonisme altres poders: l’econòmic, el judicial, el mediàtic. I la impotència de la política porta sovint a una polarització que té tres efectes: la fractura social, la radicalització ideològica com a forma escapista de camuflar submissions i interessos, i la destrucció de llibertats bàsiques camí de l’autoritarisme postdemocràtic. Karl Polanyi ens va advertir a mitjans del segle passat d’aquest perill: el fals liberalisme que fa de l’activitat econòmica un fi en si mateix, pretén funcionar al marge de la política i converteix els ciutadans en mercaderies i els governs en gestors de les forces repressives i en garants del control social.

La unitat de l’independentisme ha sigut un mite sempre, perquè concerneix organitzacions i partits polítics que lluiten per una mateix espai social i electoral

Però més enllà d’aquestes consideracions generals, fixem-nos en el cas espanyol. En aquesta paràlisi institucional hi ha un denominador constant: el conflicte independentista com a coartada per a la inacció. Sánchez l’utilitza com a excusa per no governar en coalició amb Podem, a l’espera de la sentència. I en el passat, Rajoy es va treure de sobre el problema enviant-lo al poder judicial. El govern de la Generalitat ho té tot hipotecat al judici del Suprem, sense cap estratègia per al dia després. Es confirma així la capacitat de distorsió que té l’independentisme. No pot trencar Espanya, però pot desestabilitzar a Catalunya i a Espanya. Això situa els responsables polítics tant espanyols com catalans davant el mirall de la seva incapacitat de teixir solucions.

2. Demagògia. Davant d’aquest espectacle, hi ha un recurs fàcil, és a dir, demagògic: la mitificació del poble. El poble bo que s’escandalitza davant les escabroses exhibicions de lluita pel poder i de confusió estratègica dels dirigents polítics. La ciutadania independentista aguanta fidel, mentre els dirigents s’extravien. Hi ha una irresponsabilitat imputable als polítics: la falta d'atreviment a l’hora de dir les coses pel seu nom que expressa un dèficit d’autoritat i que els porta a carregar sobre la gent la seva manca de coratge. Ho vam veure quan a l’octubre del 2017 el president Puigdemont va retirar una convocatòria d’eleccions que hauria evitat alguns desastres. Però sense transformació política –és a dir, sense articulació en formes de poder– la voluntat de la ciutadania és un magma d'impossible concreció.

La unitat de l’independentisme ha sigut un mite sempre, perquè concerneix organitzacions i partits polítics que lluiten per una mateix espai social i electoral. Tanmateix, el miratge es va poder mantenir mentre s’alimentava la fantasia que l’èxit era a l’abast de la mà. Quan el 2017 es va xocar contra el mur de l’Estat i es van fer evidents els límits de l’estratègia unilateral, de seguida van cruixir les febles costures de la unitat. Només la situació dels presos va permetre recuperar-la en alguns moments. Però tan evident era la seva precarietat, que la política independentista es va convertir de seguida en lluita pública entre dues icones: Puigdemont i Junqueras, amb la paràlisi d’un govern sense nord.  

Les eleccions municipals han mostrat la cruesa de la lluita pel poder entre veïns. I quan la baralla ha arribat a la Diputació de Barcelona s’han perdut fins i tot les formes. El botí era massa gros perquè el perdedor, en aquest cas Esquerra, es resignés al silenci. Alguns s’escandalitzen que Junts per Catalunya o Esquerra hagin pactat amb els socialistes. Més aviat hauria de ser una bona notícia, se surt de la polarització, sempre destructiva, i es comencen a teixir aliances. Seria el més natural del món, si la classe política gosés dir la veritat: només un llarg procés d’ampliació d’espai pot portar algun dia l’independentisme a bon terme. I per a això cal parlar, pactar i, sobretot, governar.