18/12/2018

Les paraules i les coses

3 min

1. Pressa. Diu Beatriz Sarlo que vivim sota l’imperi dels sentits. Des del dubte fins al desig res pot esperar. L’escriptora argentina ho diu a propòsit de la involució de la intimitat, que, de cop i volta, pel poder de les xarxes, s’ha fet pública. Abans que caigués el Mur de Berlín autors com Hannah Arendt o Milan Kundera ens explicaven com és de totalitària aquella societat en què no hi ha espai per a la intimitat. Avui som els mateixos ciutadans els que posem la intimitat a l’abast de tothom a través de les xarxes socials i els que, tant a la feina com en l’oci, regalem infinita informació als nous amos del món que els permet exercir un control sobre la nostra privacitat fins a fer possible la distopia d’un nou ordre construït formatejant el personal a partir de les dades que ell mateix subministra.

Aquest imperi dels sentits s’ha transferit a la política. Tot s’ha d’assolir ara i ja, que és una lògica que condueix inevitablement a la confrontació i a la frustració. I que és incompatible amb la democràcia perquè aquesta és lenta: conflicte, diàleg, negociació. Uns volen la independència ja; els altres, la suspensió i l'ocupació immediates de l'autonomia. I ho diuen una vegada i una altra com si pel fet de repetir-ho ja es fes realitat. Cal reprendre el fil de la política, però per a això és imprescindible recuperar el sentit de les paraules. Per parlar cal compartir la significació dels mots; si no, és un joc dels disbarats. Si ni tan sols estem d’acord en què vol dir fer política el fil està trencat.

Ara mateix, la hipòtesi de la independència unilateral no està a l’ordre del dia, i no hi està des de l’octubre de l’any passat, quan va quedar clar que era inviable. Tampoc es donen les condicions per imaginar un referèndum pactat en un termini pròxim. Pot ser que un dia arribi, però cal molta feina abans: guanyar moltes eleccions i conquerir aliats. En canvi, el que sí que pot passar en qualsevol moment és que es tornin a aplicar mesures d’excepció: ja sigui l’article 155 agreujat, ja siguin altres figures repressives que preveu la Constitució. I és responsabilitat dels governants fer els possibles per evitar-ho.

L’independentisme està dividit entre els que, conscients d’aquesta realitat, busquen una via possibilista per salvar les institucions i entrar en un lent procés d’acumulació de capital polític, i la minoria partidària del com pitjor millor. No es pot conduir el país a un atzucac que suposaria la pèrdua del que s’ha guanyat i un agreujament de la fractura interior, és a dir, l’entrada per un llarg temps en la foscor. I menys en vigílies d’un judici del qual s’ha de treure el màxim rendiment possible, en termes de posar en evidència la fragilitat de la instrucció i la desproporció de l’acció judicial.

2. Sadisme. Pel que fa a Catalunya, la dreta espanyola ha substituït el projecte polític per l’odi, la construcció de l’enemic i la criminalització d’una part de la societat. Afavorir el triomf de la pulsió sàdica no suposa cap avantatge. Tots sabem el que passa quan s’entra en aquesta fase. Sense renunciar a res, s’ha de fer els possibles per evitar aquesta situació. I això vol dir donar a les coses el temps que necessiten, sabent que la redempció no és per demà. Es necessita normalitzar l’espai independentista, substituir la fantasia de la unitat orgànica per la pràctica de la unitat funcional. En lloc de pugnes mal dissimulades pel lideratge, que cada partit o cada moviment reprengui el camí pel seu compte. No es poden mantenir indefinidament units grups que representen ideologies i interessos ben diferents. Quan s’hagin de trobar ja es trobaran, la via estarà farcida d’obstacles contra els quals ajuntar-se. Però sobretot ara cal que no facilitin la feina als que només tenen una idea –ocupar i desmantellar el país– i disposen de les armes necessàries per fer-ho. Diguem les coses pel seu nom, que és la millor manera d’evitar la desfeta.

stats