La responsabilitat del polític
1. ACOMODACIÓ. Vivim en un moment en què la distància entre les paraules i les coses no para de créixer. I si el pensament il·lusori ha operat com a promesa al llarg del Procés, ara ens estem desplaçant cap a una variant que podríem anomenar pensament d’acomodació a un escenari nou, com a forma d’autodefensa i de reafirmació, i per desxifrar-lo cal saber no només el que es diu sinó també a qui va dirigit. I hem descobert que la mateixa resolució de la mesa del Parlament feia constar el caràcter virtual de la proclamació de la República. És a dir, el que tothom qui no es volia deixar enganyar sabia: que allò era pur espectacle de final de camí amb plena consciència que no tenia continuïtat l’endemà.
Amb poques hores de diferència, l’exconsellera Clara Ponsatí i el portaveu d’Esquerra Republicana, Sergi Sabrià, han coincidit a dir que “el Govern no estava preparat per a la independència”. Sabrià ha afegit: “Per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”. És evident que aquesta reflexió porta incorporada una pregunta: sent així, per què es va fer la proclamació? La responsabilitat del polític és la de l’acció. I això inclou aturar-se a temps quan les decisions poden tenir conseqüències no desitjades. L’argument de la maldat de l’estat espanyol no alleuja la irresponsabilitat dels que no van tenir el coratge polític de canviar el ritme abans d’estavellar-se. El càlcul de les correlacions de forces és l’abecedari de la política. I la ignorància no pot ser mai un atenuant en política. No ho és la negació sistemàtica de la realitat catalana per part del govern espanyol que ha contribuït a arribar fins aquí: quan un estat no és capaç de comprendre i de fer propostes polítiques, se sent amenaçat i acaba recorrent inexorablement a les polítiques d’excepció. I no ho és posar cara d’escandalitzat perquè l’Estat respongui amb contundència a un intent de secessió.
2. CAMPANYA. El pensament d’acomodació al nou escenari domina ara mateix a totes les parts, en l’unionisme, en el sobiranisme i en els que llauren els territoris intermedis, força erms en els últims temps.
“Amb el 155 els espanyols han descobert que l’Estat es pot defensar”, ha dit Rajoy. És una frase insòlita que denota el desconcert del personatge: de fet, és la proclamació del seu fracàs. Davant la seva incapacitat per afrontar el problema políticament, sota el seu mandat Espanya s’ha sentit indefensa. A aquesta mateixa pulsió d’inseguretat respon el discurs recurrent a la premsa espanyola: el Procés s’ha acabat, l’independentisme està derrotat. El pensament il·lusori està canviant de camp: creure que el passar-se de frenada del govern català i la implantació d’unes mesures d’excepció pot capgirar la situació. En parlarem el 21-D, i en seguirem parlant anys i panys. Més greu encara, el sobiranisme serveix com a coartada per no reconèixer la crisi de governabilitat que viu el règim espanyol, que inexorablement ens porta cap a formes d’autoritarisme postdemocràtic. Rajoy i gran part dels partits i de la premsa espanyola hi contribueixen en proclamar l’article 155 com a prova de la fortalesa del règim.
L’independentisme no ha controlat els temps i les forces i ho ha pagat; però les institucions espanyoles, malgrat haver aconseguit mobilitzar els sectors antisobiranistes, segueixen veient Catalunya com a territori apatxe i estan molt lluny de guanyar-se-la. Per això uns i altres estan en el temps de la por. Què passarà l’endemà?
Estem en l’hora del pensament d’acomodació a un nou escenari. Hauria de ser el moment de la renovació general, però a una banda i l’altra hi veiem els mateixos que han protagonitzat el gran xoc. De fet, només Carme Forcadell i Jordi Cuixart han tingut la sensatesa de fer un pas al costat. Quan Sabrià reconeix que no hi havia les condicions per a la República, quan Puigdemont diu a Le Soir que altres solucions que no siguin la independència són possibles, la campanya electoral està servida. Per a Esquerra l’objectiu segueix sent donar forma a la República, encara que sense terminis i per altres mètodes; mentre que Puigdemont apunta a plantejar altres opcions dins del marc espanyol. El temps de confusió de Junts pel Sí s’acaba. Anar per separat exigeix que cadascú defineixi perfil propi. Independentment que hi pugui haver objectius compartits: no al 155, alliberament dels empresonats i referèndum pactat.
