Sortir de l’atzucac
1. Estancament. Ja fa temps que la música d'acompanyament del Procés s'ha convertit en pura cantarella: paraules que es repeteixen rutinàriament cada cop amb menys convicció i fermesa. El mandat de l'1 d'Octubre, la DUI o fins i tot el referèndum d'autodeterminació convertits en jaculatòries que cada cop generen més malenconia. Ja només queda la sentència del Suprem per retornar a l'èpica, i això és una mala noticia. Malament rai si les esperances han de dependre d'una sentència dura.
Cada nou esdeveniment confirma que ja no hi ha espai per seguir alimentant la fe dels que queden, que la repetició de les consignes ja no dona més de si i que eslògans com “Ho tornarem a fer” són a la vegada el reconeixement de la derrota i el preludi d’un nou error. Si la setmana passada era l’acord entre el PSC i JxCat a la Diputació de Barcelona el que proclamava una nova fase, aquesta ha estat el president Torra al dir que no té cap intenció de convocar eleccions després de la sentència del Suprem (una opinió que curiosament també comparteix Artur Mas) el que confirma que està plenament assumit que el Procés és en un atzucac. I, tanmateix, si la sentència fos condemnatòria les eleccions serien la millor resposta possible. Potser la darrera oportunitat perquè l’independentisme aconsegueixi la majoria absoluta. Però ara el més important per al president Torra i els seus és que Esquerra no aconsegueixi la presidència de la Generalitat. Aquí hem arribat.
El que resulta ofensiu –i resta credibilitat a la política– és que aquestes coses es facin pretenent mantenir al mateix temps les banderes rupturistes desplegades. Que hem entrat en un fase lenta en què els interessos de partit es fan més evidents no té res de vergonyós si s'explica. Si els dirigents polítics no exerceixen el lideratge, les organitzacions de la societat civil –ANC i Òmnium– poden tenir tendència a creure que són portadores d'una legitimitat que no tenen: els partits passen per les urnes, aquestes organitzacions no. Són altaveus potents de sectors de la societat civil, i Òmnium, en particular, un poderós creador de vincles socials i culturals. Però no són el poble, com a vegades podria semblar. Primer perquè el poble no existeix, existeixen els ciutadans, i segon perquè aquests donen el seu veredicte votant.
2. Debats urgents. La inquietud es palpa i hi ha gent que empeny per fer possibles els debats urgents que els partits es resisteixen a assumir. Tres eixos per a la reflexió. Reconèixer, pensant en treure'n les lliçons adequades per al futur i sense fer-s’hi mala sang, que el 2017 es van cometre errors d'envergadura que han tingut conseqüències molt negatives i que es resumeixen en un: no haver estat capaços de parar a temps i guardar el capital acumulat en comptes de malgastar-ne una bona part en una fantasia impossible. Ser conscients de les conseqüències negatives de l'estancament –deteriorament institucional, fractures socials i polarització–, que s'agreugen a mesura que passa el temps. I repensar a fons les noves estratègies –i ho dic en plural per consagrar el final de les unitats forçades, aquelles que es funden en la por al què diran–. Que tothom expliqui amb llibertat com ho veu i què pensa que s'ha de fer.
Portem mesos amb l'excusa de la sentència del Suprem per justificar l'immobilisme. Però l'endemà, què? No n'hi ha prou amb les previsibles mobilitzacions, que, com tots sabem, s'esgotaran en si mateixes. Caldrà continuar en un registre diferent. I unes eleccions podrien donar una idea més precisa de l'escenari. A partir d'aquí, seguir superant línies vermelles, buscant vies d'ampliació de camp, treballant aliances arreu, i renovar idees i raons, pensar propostes realistes per a la propera fase i jugar fort a la política espanyola. Plantejar una negociació posant l'autodeterminació per davant es un brindis al sol. Només pot tenir un resposta.
El 2017 no va ser una oportunitat perduda. Es va creure que hi havia una ocasió on no hi era. I els costos han estat molt alts. I no serveix de res donar les culpes als altres.
